dilluns, 19 de desembre de 2011

Xarxes, anonimat i llibertat

En Joan Manel Tresseras, ex-conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, ha publicat al diari Ara un article, Xarxes, anonimat i llibertat, en el que tracta per una banda la privacitat, i per altra, la manipulació i la desinformació.

Dels dos punts que apunta, el primer: cal recordar que les empreses (incl. el seu banc) que gestionen les targetes de crèdit i de dèbit, juntament amb les targetes de "fidelització" de supers i benzineres etc, i d'altres com per exemple Telefónica, fan mineria de dades i es les venen (Telefónica ha hagut de pagar diverses multes milionàries per vendre dades dels seus clients, i encara els surt a compte!) des de fa anys, abans de l'era Internet: no els cal aquesta per a fer-ho!

Per altra banda, fa molts anys que pronostiquem la modulació del concepte "privacitat". Recordeu allò de l'aldea global, precisament d'en Marshall McLuhan? Doncs la xarxa ens porta vers una privacitat semblant a la del poblet, on tothom ho sap tot (o gairebé tot) dels seus veïns. Ja fa molt temps que estem canviant la nostra actitud vers la privacitat: cada vegada ens importa menys (tot i semblar, i autoconvèncer-nos, que creiem que ens és enormement important), sobre tot a les generacions més acostumades a la xarxa. És bo? No ho sé, però no és gaire diferent de la que tenien els nostres avis que vivien la societat petita de barris i pobles. El concepte de l'anonimat urbà és relativament modern. Ja ens guardarem de fer públic totes les nostres vides, tal com ho feien els nostres avis: n'aprendrem. El que cal és la formació adient: oi que tanquem les portes amb clau al sortir de casa? Doncs a les escoles cal que s'orienti sobre la seguretat i no generar pànic davant d'allò desconegut.

Quan al segon punt, també cal tenir memòria històrica! El pamflet, polític o social, va sorgir quan els costs d'impremta varen baixar suficientment per a esdevenir un mitjà de comunicació, sobre tot a partir del segle XIX, tot i que n'havia fins i tot en temps dels romans! Molt sovint, el pamflet era anònim i difamatori. I sobre tot anava tot sovint contra el poder establert. Segur que alguns recordem les octavilles anònimes que es repartien durant la dictadura franquista, oi? Els pares i avis dels més joves entre nosaltres, segur.

Les tecnologies avancen, faciliten la comunicació i la informació, tant quan és lícita com i licit a: la societat humana en canvi, no avança tant com ens agrada pensar!

dimecres, 14 de desembre de 2011

El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política

En Richard C. Koo, economista en cap del Nomura Research Institute, publicà el 12 de desembre passat a la Real-World Economics Review un paper titulat “El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política” (The world in balance sheet recession: causes, cure, and politics)

És una reflexió sobre el període anomenat “les dècades perdudes” de l'economia japonesa posterior a la seva bombolla financera i immobiliària que va acabar entre 1990 i 1991, el qual en Koo porta tots aquests anys estudiant i sobre el que es considera un dels economistes més experts, i els paral·lelismes amb l'actual situació de fallida econòmica a Occident. Essencialment el que ve a manifestar és el greu error per part dels governs al reduir l'apalancament via la consolidació fiscal justament quan el sector privat, les empreses i els particulars, s'està desapalancant, provocant un refredament encara més agut de l'economia (i cal recordar que el deute públic és molt menor que el privat).

La conclusió ve a ser (i tradueixo):

És lloable que els responsables polítics evitin el malbaratament fiscal i tinguin per objectiu l'autosuficiència del sector privat. No obstant això, cada tantes dècades, el sector privat perd l'autocontrol (potser “el mercat” no és tant “perfecte”) en una bombolla i pateix greus lesions financeres quan aquesta esclata. Això obliga el sector privat a liquidar deute tot i les taxes d'interès negatives, cosa que provoca una espiral deflacionària. En aquests moments, i només en aquests moments, el govern ha de demanar prestat i gastar l'excés d'estalvi del sector privat, no només perquè la política monetària és impotent en aquests moments, sinó també perquè el govern no pot dir-li al sector privat que no arregli el seu balanç de situació.

Tot i que qualsevol pot cridar a la consolidació fiscal en forma de majors impostos i reducció de la despesa (com ho estan fent molts governs occidentals, incloent el nostre), que aquests esforços realment tinguin èxit en la reducció del dèficit pressupostari són figues d'un altre paner. Quan el sector privat estigui disposat i sigui capaç de prendre prestat els diners, els esforços de consolidació fiscal per part del govern portarà a un menor dèficit i un major creixement a mesura que els recursos es vagin alliberant al sector privat, més eficient. Però quan la salut financera del sector privat està tan deteriorada que es veu obligat a reduir el palanquejament, fins i tot amb taxes d'interès zero, una retirada prematura dels estímuls fiscals farà augmentar el dèficit i debilitarà l'economia.

Amb el despalanquejament massiu del sector privat que s'està donant als EUA i a molts altres països, tot i les taxes d'interès històricament baixes, aquest no és el moment d'embarcar-se en una consolidació fiscal. Aquestes mesures hauran d'esperar fins que sigui segur que s'hagi acabat el despalanquejament del sector privat i estigui disposat a endeutar-se i gastar els estalvis que quedarien, sense prestar pels governs aplicant un programa d'austeritat.

Hi haurà temps de sobres per liquidar el deute públic acumulat, perquè la propera recessió de balanç de situació d'aquesta magnitud probablement no es reproduirà fins d'aquí a unes generacions, donat que aquells que han après la lliçó amarga amb l'episodi actual no cometran el mateix error una altra vegada. La propera bombolla i recessió de balanç d'aquesta magnitud passarà només després que ja no estem aquí per recordar-ho.