Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2011

Xarxes, anonimat i llibertat

En Joan Manel Tresseras, ex-conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, ha publicat al diari Ara un article, Xarxes, anonimat i llibertat , en el que tracta per una banda la privacitat, i per altra, la manipulació i la desinformació. Dels dos punts que apunta, el primer: cal recordar que les empreses (incl. el seu banc) que gestionen les targetes de crèdit i de dèbit, juntament amb les targetes de "fidelització" de supers i benzineres etc, i d'altres com per exemple Telefónica, fan mineria de dades i es les venen (Telefónica ha hagut de pagar diverses multes milionàries per vendre dades dels seus clients, i encara els surt a compte!) des de fa anys, abans de l'era Internet: no els cal aquesta per a fer-ho! Per altra banda, fa molts anys que pronostiquem la modulació del concepte "privacitat". Recordeu allò de l'aldea global, precisament d'en Marshall McLuhan? Doncs la xarxa ens porta vers una privacitat semblant a la de

El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política

En Richard C. Koo , economista en cap del Nomura Research Institute , publicà el 12 de desembre passat a la Real-World Economics Review un paper titulat “El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política” ( The world in balance sheet recession: causes, cure, and politics ) És una reflexió sobre el període anomenat “ les dècades perdudes ” de l'economia japonesa posterior a la seva bombolla financera i immobiliària que va acabar entre 1990 i 1991, el qual en Koo porta tots aquests anys estudiant i sobre el que es considera un dels economistes més experts, i els paral·lelismes amb l'actual situació de fallida econòmica a Occident. Essencialment el que ve a manifestar és el greu error per part dels governs al reduir l' apalancament via la consolidació fiscal justament quan el sector privat, les empreses i els particulars, s'està desapalancant, provocant un refredament encara més agut de l'economia (i cal recordar que el deute públic és mol

Abstenció: serveix de res?

Imagineu-vos que ens deixéssim d'històries i TOTS els i les independentistes votéssim una única opció. Com quedaria la cosa? Quina cara se'ls quedaria a CiU, al PP, al PSC-PSOE, a MADRID, a ESPANYA?! Aniríem al Congreso a negociar ja no pas peix per posar al cove, com farà CiU, sinó per a negociar la independència: com ens repartim l'estat a Catalunya, quins edificis es podran quedar per a l'ambaixada i els despatxos consulars... En canvi, alguns votaran CiU, pensant que és el vot útil, millor peix al cove; altres s'abstindran; altres independentistes votaran ERC-Rcat-Catalunya Sí; uns quants a ICV, pensant que potser podrem fer res amb el federalisme. I com quedarem? En NO RES, amb CiU intentant negociar engrunes amb un govern PP amb majoria, probablement absoluta, i que ens intentaran passar aquestes engrunes com a "Acord Fiscal"; amb altres intentant atribuir-se tota l'abstenció, que en realitat saben que s'ha d'atribuir a la desídia, al can

"Els deures dels catalans en les actuals circumstàncies"

Tot fent una mica de recerca històrica, al número de 15 de juliol de 1930 de la revista l' Empordà Federal , portaveu de la Federació Republicana Socialista de l'Empordà , he trobat aquest article, " Els deures dels catalans en les actuals circumstàncies " En les circumstàncies actuals, quan Espanya necessita de tot el seu seny i d'una fortitud d'atleta per a governar-se bé i aguantar ferma per tal de no estimbar-se en aquesta davallada que li fóra fatal, la davallada catastròfica de la seva divisa monetària, els homes representatius s'entretenen conjugant inútilment jo governaré, tu governaràs, nosaltres governarem.., segons les condicions. La Premsa gran i petita, sense adonar-se del temporal, de la fermenta que es corgira sota el cel blau de la nostra terra, i de què li falta només un llampec per a que esclati, es passa el temps en traure els drapets al sol d'aquests i d'aquells, sense pensar que n'hauríem de fer bugada de debò acabaríem v

Una sola candidatura? Tota la feina encara per fer

Com a principi, el fet d'haver una candidatura única, tal com proposa en Joan Tardà , m'inquieta. Treu el debat i la tria de candidats de l'espai de la militància i el col·loca netament als despatxos del partit. Precisament, si tothom parla de canvi, cares noves, un debat per a refer ERC, aquest ha d'estar participat per la major proporció de la militància possible. I no hi ha cap manera pitjor per a la motivació a la participació que donar la impressió que està tot dat i beneit, que « Tout change pour ne rien changer ». Entenc que es vulgui evitar l'enfrontament personal estèril, en lloc del debat estratègic i ideològic fructífer. Qui hagi participat en la política del partit i d'altres organitzacions polítiques des de fa no ja anys, sinó dècades, sabrà com de fàcil és caure en el personalisme i, sobre tot, el sectarisme. Però si ERC té aquesta "cultura orgànica predominant històricament" que cita en Joan Tardà, creu que es modificarà havent una sola

Candidatures pactades

El pacte forma part natural de la política, i per tant la “ Candidatura Pactada ” d'Oriol Junqueras no em sembla ni bé, ni malament. El que és realment important no és tant les persones com la ideologia i, sobre tot, una nova cultura que cal imbuir en la gent d'Esquerra Republicana, la que sempre ens hauria d'haver guiat: el republicanisme que esbossa al seu blog l' Oriol Güell , una visió d’un partit format per militants cooperatius, crítics i respectuosos, compromesos amb les llibertats civils. I tal com defineix el concepte de llibertat republicana, que “s’expressa com a no-dominació, és a dir, vol garantir la inexistència de situacions de predomini de determinats col·lectius o individus sobre la comunitat o sobre membres de la comunitat que puguin vulnerar la llibertat individual.” Ara bé, cal reconèixer que són les persones qui porten les idees a debat, i per tant seran significatives. M'agradaria, doncs, saber quines idees propugnen aquestes persones. Espero q

Inutilitat de la xenofòbia

La xenofòbia, que significa rebuig, generalment atiat per la por, a allò percebut com a aliè, és segurament la forma més profundament inútil i autodestructiva pel propi xenòfob i per la societat, no només en el pla ètic, sinó en el pràctic i l'econòmic. Evidentment, la immigració és molt més complexa que no pas el senzill anàlisi d'un sentiment de por. Però a banda d'aprofundir en els problemes que sorgeixen al voltant de la immigració massiva i les solucions que cal trobar-hi, cal considerar la enorme inutilitat d'un posicionament cec que no du enlloc. La xenofòbia porta a rebutjar sense criteri lògic a persones que podrien ser enormement útils i potencialment profitoses per a l'individu i la societat. Porta a rebutjar a que una persona treballadora, responsable, amb gran sentit de deure i d'equip, sigui desestimada pel color de la pell o per la creença que pugui professar. La xenofòbia és, en resum, una actitud d'estruç, que davant d'un problema, el si

Benach, 1.0 o 2.0, tant se val

L'Ernest Benach és, damunt de tot, un animal polític: havent estat plenament implicat a la seva joventut en l'escoltisme, amb tant sols vint anys s'aboca de ple a la política. I això és molt important, ja que el món 2.0 no és simplement un conjunt de tecnologies de la comunicació, sinó que implica continguts, processos i diàlegs. La societat i la política són això: comunicació, contingut, procés i diàleg. L'Ernest, el que ha fet és adonar-se'n molt abans de la majoria, per no dir la totalitat, dels polítics del nostre país. I això l'ha fet un polític excepcional, d'avantguarda i potser, malauradament, avançat al seu temps. Però el temps vola: aviat atraparà i engolirà als polítics que no s'han adonat del que està passant. I és que l'Ernest Benach sí es va adonar prou aviat de la enorme utilitat de les tecnologies 2.0 i el potencial de canvi de paradigma més enllà de la comunicació, per a esdevenir e-Democràcia i e-Govern. Però és que em sembla, pel