dilluns, 19 de desembre de 2011

Xarxes, anonimat i llibertat

En Joan Manel Tresseras, ex-conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, ha publicat al diari Ara un article, Xarxes, anonimat i llibertat, en el que tracta per una banda la privacitat, i per altra, la manipulació i la desinformació.

Dels dos punts que apunta, el primer: cal recordar que les empreses (incl. el seu banc) que gestionen les targetes de crèdit i de dèbit, juntament amb les targetes de "fidelització" de supers i benzineres etc, i d'altres com per exemple Telefónica, fan mineria de dades i es les venen (Telefónica ha hagut de pagar diverses multes milionàries per vendre dades dels seus clients, i encara els surt a compte!) des de fa anys, abans de l'era Internet: no els cal aquesta per a fer-ho!

Per altra banda, fa molts anys que pronostiquem la modulació del concepte "privacitat". Recordeu allò de l'aldea global, precisament d'en Marshall McLuhan? Doncs la xarxa ens porta vers una privacitat semblant a la del poblet, on tothom ho sap tot (o gairebé tot) dels seus veïns. Ja fa molt temps que estem canviant la nostra actitud vers la privacitat: cada vegada ens importa menys (tot i semblar, i autoconvèncer-nos, que creiem que ens és enormement important), sobre tot a les generacions més acostumades a la xarxa. És bo? No ho sé, però no és gaire diferent de la que tenien els nostres avis que vivien la societat petita de barris i pobles. El concepte de l'anonimat urbà és relativament modern. Ja ens guardarem de fer públic totes les nostres vides, tal com ho feien els nostres avis: n'aprendrem. El que cal és la formació adient: oi que tanquem les portes amb clau al sortir de casa? Doncs a les escoles cal que s'orienti sobre la seguretat i no generar pànic davant d'allò desconegut.

Quan al segon punt, també cal tenir memòria històrica! El pamflet, polític o social, va sorgir quan els costs d'impremta varen baixar suficientment per a esdevenir un mitjà de comunicació, sobre tot a partir del segle XIX, tot i que n'havia fins i tot en temps dels romans! Molt sovint, el pamflet era anònim i difamatori. I sobre tot anava tot sovint contra el poder establert. Segur que alguns recordem les octavilles anònimes que es repartien durant la dictadura franquista, oi? Els pares i avis dels més joves entre nosaltres, segur.

Les tecnologies avancen, faciliten la comunicació i la informació, tant quan és lícita com i licit a: la societat humana en canvi, no avança tant com ens agrada pensar!

dimecres, 14 de desembre de 2011

El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política

En Richard C. Koo, economista en cap del Nomura Research Institute, publicà el 12 de desembre passat a la Real-World Economics Review un paper titulat “El món en una recessió de balanç de situació: causes, guariment i la política” (The world in balance sheet recession: causes, cure, and politics)

És una reflexió sobre el període anomenat “les dècades perdudes” de l'economia japonesa posterior a la seva bombolla financera i immobiliària que va acabar entre 1990 i 1991, el qual en Koo porta tots aquests anys estudiant i sobre el que es considera un dels economistes més experts, i els paral·lelismes amb l'actual situació de fallida econòmica a Occident. Essencialment el que ve a manifestar és el greu error per part dels governs al reduir l'apalancament via la consolidació fiscal justament quan el sector privat, les empreses i els particulars, s'està desapalancant, provocant un refredament encara més agut de l'economia (i cal recordar que el deute públic és molt menor que el privat).

La conclusió ve a ser (i tradueixo):

És lloable que els responsables polítics evitin el malbaratament fiscal i tinguin per objectiu l'autosuficiència del sector privat. No obstant això, cada tantes dècades, el sector privat perd l'autocontrol (potser “el mercat” no és tant “perfecte”) en una bombolla i pateix greus lesions financeres quan aquesta esclata. Això obliga el sector privat a liquidar deute tot i les taxes d'interès negatives, cosa que provoca una espiral deflacionària. En aquests moments, i només en aquests moments, el govern ha de demanar prestat i gastar l'excés d'estalvi del sector privat, no només perquè la política monetària és impotent en aquests moments, sinó també perquè el govern no pot dir-li al sector privat que no arregli el seu balanç de situació.

Tot i que qualsevol pot cridar a la consolidació fiscal en forma de majors impostos i reducció de la despesa (com ho estan fent molts governs occidentals, incloent el nostre), que aquests esforços realment tinguin èxit en la reducció del dèficit pressupostari són figues d'un altre paner. Quan el sector privat estigui disposat i sigui capaç de prendre prestat els diners, els esforços de consolidació fiscal per part del govern portarà a un menor dèficit i un major creixement a mesura que els recursos es vagin alliberant al sector privat, més eficient. Però quan la salut financera del sector privat està tan deteriorada que es veu obligat a reduir el palanquejament, fins i tot amb taxes d'interès zero, una retirada prematura dels estímuls fiscals farà augmentar el dèficit i debilitarà l'economia.

Amb el despalanquejament massiu del sector privat que s'està donant als EUA i a molts altres països, tot i les taxes d'interès històricament baixes, aquest no és el moment d'embarcar-se en una consolidació fiscal. Aquestes mesures hauran d'esperar fins que sigui segur que s'hagi acabat el despalanquejament del sector privat i estigui disposat a endeutar-se i gastar els estalvis que quedarien, sense prestar pels governs aplicant un programa d'austeritat.

Hi haurà temps de sobres per liquidar el deute públic acumulat, perquè la propera recessió de balanç de situació d'aquesta magnitud probablement no es reproduirà fins d'aquí a unes generacions, donat que aquells que han après la lliçó amarga amb l'episodi actual no cometran el mateix error una altra vegada. La propera bombolla i recessió de balanç d'aquesta magnitud passarà només després que ja no estem aquí per recordar-ho.

divendres, 4 de novembre de 2011

Abstenció: serveix de res?

Imagineu-vos que ens deixéssim d'històries i TOTS els i les independentistes votéssim una única opció. Com quedaria la cosa? Quina cara se'ls quedaria a CiU, al PP, al PSC-PSOE, a MADRID, a ESPANYA?! Aniríem al Congreso a negociar ja no pas peix per posar al cove, com farà CiU, sinó per a negociar la independència: com ens repartim l'estat a Catalunya, quins edificis es podran quedar per a l'ambaixada i els despatxos consulars...

En canvi, alguns votaran CiU, pensant que és el vot útil, millor peix al cove; altres s'abstindran; altres independentistes votaran ERC-Rcat-Catalunya Sí; uns quants a ICV, pensant que potser podrem fer res amb el federalisme. I com quedarem? En NO RES, amb CiU intentant negociar engrunes amb un govern PP amb majoria, probablement absoluta, i que ens intentaran passar aquestes engrunes com a "Acord Fiscal"; amb altres intentant atribuir-se tota l'abstenció, que en realitat saben que s'ha d'atribuir a la desídia, al cansament, a aquells que pensen que no hi ha res a fer.

Doncs jo penso anar a votar, amb l'esperança de que la majoria d'independentistes es convencin de que hem d'anar junts d'una punyetera vegada. I en aquestes eleccions, només hi ha una llista que es declara, sense embuts, per la independència, per un estat propi per a Catalunya.

dijous, 25 d’agost de 2011

"Els deures dels catalans en les actuals circumstàncies"

Tot fent una mica de recerca històrica, al número de 15 de juliol de 1930 de la revista l'Empordà Federal, portaveu de la Federació Republicana Socialista de l'Empordà, he trobat aquest article, "Els deures dels catalans en les actuals circumstàncies"
En les circumstàncies actuals, quan Espanya necessita de tot el seu seny i d'una fortitud d'atleta per a governar-se bé i aguantar ferma per tal de no estimbar-se en aquesta davallada que li fóra fatal, la davallada catastròfica de la seva divisa monetària, els homes representatius s'entretenen conjugant inútilment jo governaré, tu governaràs, nosaltres governarem.., segons les condicions.
La Premsa gran i petita, sense adonar-se del temporal, de la fermenta que es corgira sota el cel blau de la nostra terra, i de què li falta només un llampec per a que esclati, es passa el temps en traure els drapets al sol d'aquests i d'aquells, sense pensar que n'hauríem de fer bugada de debò acabaríem veient al safareig tota la roba bruta de tots els partits polítics.
En aquests periòdics, des del rotatiu més important, al mesal més humil, hi llegireu sempre mots irònics, frases grolleres, paraules mortificadores, conceptes escabellats, com si en els temps actuals no hi haguessin problemes vitals pera resoldre,

Després surt un espai en blanc on posa
Aquest número ha passat

per la censura governativa.

A banda de l'espai en blanc, és ben curiós com es podria aplicar el text absolutament als temps actuals?! « Tout change pour ne rien changer », oi?


dilluns, 11 de juliol de 2011

Una sola candidatura? Tota la feina encara per fer

Com a principi, el fet d'haver una candidatura única, tal com proposa en Joan Tardà, m'inquieta. Treu el debat i la tria de candidats de l'espai de la militància i el col·loca netament als despatxos del partit. Precisament, si tothom parla de canvi, cares noves, un debat per a refer ERC, aquest ha d'estar participat per la major proporció de la militància possible. I no hi ha cap manera pitjor per a la motivació a la participació que donar la impressió que està tot dat i beneit, que «Tout change pour ne rien changer».

Entenc que es vulgui evitar l'enfrontament personal estèril, en lloc del debat estratègic i ideològic fructífer. Qui hagi participat en la política del partit i d'altres organitzacions polítiques des de fa no ja anys, sinó dècades, sabrà com de fàcil és caure en el personalisme i, sobre tot, el sectarisme.

Però si ERC té aquesta "cultura orgànica predominant històricament" que cita en Joan Tardà, creu que es modificarà havent una sola candidatura? A mi em sembla que no. El que cal, la feina que s'ha de fer, és preparar un congrés per a canviar posteriorment la cultura del partit, en un partit netament republicà, amb els seus valors essencials, d'una forma que no ha estat els últims anys. Citava al meu últim post a l'Oriol Güell: "s’expressa com a no-dominació, és a dir, vol garantir la inexistència de situacions de predomini de determinats col·lectius o individus sobre la comunitat o sobre membres de la comunitat que puguin vulnerar la llibertat individual." I tal com diu precisament l'Oriol Junqueras, cal "creure's la democràcia i obrir espais de confluència".

Coneixent el tarannà de l'Oriol Junqueras, pel que he llegit i les converses que he tingut amb ell, sé que la seva intenció és la de fomentar canvis profunds en la cultura d'ERC, fent nos un partit més obert, permeable a les persones i a les idees, així com d'un altre tarannà en els procediments de presa de decisions, amb una estructura molt més horitzontal, defugint l'actual jerarquia fortament verticalitzada.

Aquest canvi de cultura sí que ens ajudarà a superar aquesta "cultura orgànica predominant històricament" de la que fa esment en Joan Tardà. Però el proper congrés no serà més que la primera baula si verdaderament hem de fer un partit més democràtic i amb més possibilitats d'assolir les fites que ens volem i voldrem imposar. Ho sento molt, company, però no anem bé si ens sembla que pel mer fet de tenir una candidatura única tinguem la meitat de la feina feta.

Escrit amb 38º de febre, així que m'excusareu si us sembla producte del deliri. ;-)

dissabte, 2 de juliol de 2011

Candidatures pactades

El pacte forma part natural de la política, i per tant la “Candidatura Pactada” d'Oriol Junqueras no em sembla ni bé, ni malament. El que és realment important no és tant les persones com la ideologia i, sobre tot, una nova cultura que cal imbuir en la gent d'Esquerra Republicana, la que sempre ens hauria d'haver guiat: el republicanisme que esbossa al seu blog l'Oriol Güell, una visió d’un partit format per militants cooperatius, crítics i respectuosos, compromesos amb les llibertats civils. I tal com defineix el concepte de llibertat republicana, que “s’expressa com a no-dominació, és a dir, vol garantir la inexistència de situacions de predomini de determinats col·lectius o individus sobre la comunitat o sobre membres de la comunitat que puguin vulnerar la llibertat individual.”

Ara bé, cal reconèixer que són les persones qui porten les idees a debat, i per tant seran significatives. M'agradaria, doncs, saber quines idees propugnen aquestes persones. Espero que, tot i ser de sectors (o famílies, com a “El Padrí”?), no portin la mateixa idea de sectarisme que ens ha crivellat aquests últims anys. Com he comentat anteriorment en aquest mateix blog, es tracta de fer fora el Mal del que patim.

Jo, com he repetit diverses vegades, si sóc d'una família és la dels Vilanova. No va més enllà, és la única a la que pertanyo. El fet de no ser del sector que ha calgut, no sé si m'ha anat bé o malament, ni m'importa. Sempre he volgut defugir d'aquesta cultura sectària que s'ha demostrat altament destructiva: una lliçó que vaig aprendre per l'experiència del meu pare els anys '70 i '80. Si m'he barallat, ha estat per les idees, no pas per un padrí. I així espero que sigui d'ara en endavant.

Sóc un somiatruites? Doncs, potser. Però per a ficar-me en lluites fratricides, que no m'hi busquin. I si els resultat de la “Candidatura Pactada”, o qualsevol altra ha de ser la història interminable de sempre, com del 25è Congrés, o encara que sigui una variant, hauré de repensar la utilitat d'ERC. I sens dubte, no seré l'únic.

diumenge, 29 de maig de 2011

Inutilitat de la xenofòbia

La xenofòbia, que significa rebuig, generalment atiat per la por, a allò percebut com a aliè, és segurament la forma més profundament inútil i autodestructiva pel propi xenòfob i per la societat, no només en el pla ètic, sinó en el pràctic i l'econòmic.

Evidentment, la immigració és molt més complexa que no pas el senzill anàlisi d'un sentiment de por. Però a banda d'aprofundir en els problemes que sorgeixen al voltant de la immigració massiva i les solucions que cal trobar-hi, cal considerar la enorme inutilitat d'un posicionament cec que no du enlloc.

La xenofòbia porta a rebutjar sense criteri lògic a persones que podrien ser enormement útils i potencialment profitoses per a l'individu i la societat. Porta a rebutjar a que una persona treballadora, responsable, amb gran sentit de deure i d'equip, sigui desestimada pel color de la pell o per la creença que pugui professar. La xenofòbia és, en resum, una actitud d'estruç, que davant d'un problema, el simplifica fins el punt que fa impossible solucionar-lo.

El que és inútil, doncs, no és el suposat bonisme dels progres, sinó la pròpia xenofòbia. Per tant, posats a contemplar la expulsió, seria igualment lògic proposar l'expulsió d'altres del nostre país, aquells que no son útils, que són destructius per a societat i economia, independentment del seu color o creença.

divendres, 14 de gener de 2011

Benach, 1.0 o 2.0, tant se val

L'Ernest Benach és, damunt de tot, un animal polític: havent estat plenament implicat a la seva joventut en l'escoltisme, amb tant sols vint anys s'aboca de ple a la política.

I això és molt important, ja que el món 2.0 no és simplement un conjunt de tecnologies de la comunicació, sinó que implica continguts, processos i diàlegs. La societat i la política són això: comunicació, contingut, procés i diàleg.

L'Ernest, el que ha fet és adonar-se'n molt abans de la majoria, per no dir la totalitat, dels polítics del nostre país. I això l'ha fet un polític excepcional, d'avantguarda i potser, malauradament, avançat al seu temps.

Però el temps vola: aviat atraparà i engolirà als polítics que no s'han adonat del que està passant. I és que l'Ernest Benach sí es va adonar prou aviat de la enorme utilitat de les tecnologies 2.0 i el potencial de canvi de paradigma més enllà de la comunicació, per a esdevenir e-Democràcia i e-Govern.

Però és que em sembla, pel poc que el conec, que té un enorme avantatge: la seva capacitat d'empatia, de simpatia, essencials, tot i que malauradament rars en el mon de la política. Les tecnologies 2.0 no poden substituir aquestes qualitats, però sí les poden amplificar. I és això el que ha passat amb l'Ernest.

Aquells que hem tingut la sort d'interactuar amb ell, sigui personalment com virtual, ens hem adonat de les ganes d'entendre la condició i situació dels altres, i si pot ser, aprendre'n per a trobar solucions. Política, 1.0 o 2.0, tant se val... Política.

I si la política és, per definició, procés de presa de decisions col·lectives, més enllà és la cerca de la millora de la condició social, i l'art del possible. En aquest sentit, l'Ernest és un artista.

Alguns heu expressat curiositat pel seu futur. Els altres, sens dubte, la teniu. Jo ho dic clar: seria un pecat deixar perdre l'experiència, el coneixement, l'expertesa d'un gegant de la política 2.0, com és l'Ernest.