El federalisme és aliè a Espanya

Hem de recordar, perquè la història ens ensenya d'on ve la nostra societat i ens forma, no només com a individus, sinó com a conjunt social.

La Corona Aragonesa ja fou confederal. Per altra banda, malgrat ser encapçalada per un monarca, Catalunya fou pràcticament una república ja que els monarques havien de ser escollits pels catalans, pel dret de les Constitucions de Catalunya, les quals el monarca havia de jurar i per les que es sotmetia a la legislació ordinària de les Corts Catalanes. No podien contradir-se per decrets o sentències reials. Un sistema de govern molt avançat que no es veuria reflectit en les democràcies fins segles més tard.

Precisament, aquesta forma de govern descentralitzat i antitètica de l'absolutisme advocat primer per Felipe IV (Felip III d'Aragó) i articulat pel Comte-Duc d'Olivares en el seu Gran Memorial 1624 i amb la Unión de Armas de 1626. Amb aquests vol "reducir estos reinos de qué se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia" i fou l'arrel de la Guerra dels Segadors, durant la qual la Generalitat de Catalunya trencà amb la monarquia i va proclamar la República Catalana. El segon advocat del centralisme absolutista fou Felipe V (Felip IV d'Aragó) que l'articulà, aquesta vegada amb èxit, per la força de les armes amb els diversos decrets de Nova Planta, i les centenàries institucions pròpies catalanes, federals, i extraordinàriament democràtiques per la seva època, foren abolides per a establir l'estat espanyol actual, unitari i central.

A partir d'aquí, la història del nostre país ha estat una contínua lluita per la justícia democràtica, social i econòmica, i per un retorn als drets col·lectius de regir-nos per un sistema federal. 300 anys de lluita, pels quals hi ha hagut alts i baixos, però que la majoria del temps han estat baixos. El republicanisme federal, proposat per Valentí Almirall i el Partit Republicà Democràtic Federal, el Memorial de Greuges, el federalisme de Pi i Margall, que formà etapa del Sexenni Democràtic (o Revolucionari), la Primera República Espanyola, durant la qual un grup de federals van intentar, sense èxit, proclamar l'Estat Català. No cal mencionar la Segona República, amb la declaració de la República Catalana com a Estat de la Federació Ibèrica per Macià, i després la de Companys, d'un Estat Català de la República Federal Espanyola.

Durant 300 anys la nació catalana ha lluitat per a recobrar una forma de governar-se excepcionalment democràtica i justa, des del punt de vista social i econòmic, i sempre ha trobat la oposició aclaparadora de la majoria a Espanya.

Ara, el PSC i ICV volen convèncer que Espanya adopti una forma de govern que li és absolutament aliena, que mai s'ha regit pels principis que proposa, i que la enorme majoria social i de poders fàctics o bé ignora, o bé oposa frontalment. Si aquests antecedents no convencen de la inutilitat de l'empresa, potser faran reflexionar sobre el temps i l'esforç que suposarà, si és que hipotèticament i eventual, pogués tenir èxit. Deu, vint, trenta anys o més? Ens ho podem permetre? No seria més profitós, no només per a la ciutadania catalana, sinó també per a l'espanyola, deixar de banda aquest encabotament de fer funcionar quelcom que s'ha demostrat tossudament impracticable, i no per manca de voluntat del nostre poble?

I és que cal tenir sempre en compte que, "Qui dia passa, any empenyora"!

Comentaris

Donaire ha dit…
No comparteixo la teva visió històrica. Aquesta narració és el resultat de la re-construcció històrica del Romanticisme català (la Renaixença). M'explico:

1. El federalisme és una doctrina política que neix conceptualment a la Il·lustració i es desenvolupa amb els estats nació del XIX. La Corona d'Aragó no va ser mai federal ni res semblant.

2. Parlar de democràcia abans del XIX és un anacronisme. Tampoc existeixen les nacions, tal i com les entenem ara. No es pot parlar de Catalunya, d'Espanya o Portugal en el sentit que li donem ara els segles XIV o XVI.

Durant l'Edat Moderna, tota Europa es regeix per un model feudal en el que l'estructura de poder se sustenta en el model feudal de vasallatge. Cada pagès es deu al seu senyor feudal i els monarques són en realitat primus inter pares (els primers entre iguals). Un pagès català del XVI o del XVII no té consciència nacional tal i com l'entenem ara. Es deu al seu senyor feudal i es troba sota la tutel·la del seu àmbit eclesiàstic. A ells paga els tributs corresponents.

3. El Decret de Nova Planta fou efectivament una terrible sentència cap a la cultura i la llengua catalanes. La història europea dels segles XIII al XVIII està plena de sentències de conquesta en les que el vencedor aixafava el vençut.

Però la Guerra dels Segadors està molt lluny de la imatge mitificada que va proposar la historiografia romàntica i que hem rescatat recentment. La major part dels senyors feudals catalans (que no tots) prengueren partit per una de les dinasties en detriment de l'altra. No és una confrontació Castella - Catalunya, sinó una de les moltes lluites dinàstiques entre senyors feudals que intenten mantenir privilegis. Els senyors feudals catalans no lluiten per la cultura catalana, sinó pels seus interessos feudals i s'enfronten a uns altres senyors feudals que defensen els seus d'interessos. Uns perden. Els altres guanyen. I els vencedors aixafen els vençuts.

4. La narració historiogràfica que lliga la derrota dels Segadors amb 300 anys de lluita nacional per la independència fa aigües per tots costats. I seria molt llarg d'explicar aquí que no és cert, que no hi ha 300 anys de pols entre Madrid i Barcelona. T'ho diu un llicenciat en història moderna, apassionat pels segles XVII i XVIII de la nostra història i historiador amateur del període d'entreguerres.

5. Imaginem per un moment que aquesta narració romàntica, en la que Catalunya és derrotada el 1714 i roman 300 anys sota el jou espanyol és certa. Això no demostraria res.

La història no serveix per a fer refutacions empíriques perquè els contextos en el que es creen els processos són sempre uns altres. Tant és que el federalisme no tingui precedents a Espanya. Tampoc ha existit mai l'Estat català (en el sentit d'estat nació) i això no limita la teva aspiració independentista.
Donaire ha dit…
4. La narració historiogràfica que lliga la derrota dels Segadors amb 300 anys de lluita nacional per la independència fa aigües per tots costats. I seria molt llarg d'explicar aquí que no és cert, que no hi ha 300 anys de pols entre Madrid i Barcelona. T'ho diu un llicenciat en història moderna, apassionat pels segles XVII i XVIII de la nostra història i historiador amateur del període d'entreguerres.

5. Imaginem per un moment que aquesta narració romàntica, en la que Catalunya és derrotada el 1714 i roman 300 anys sota el jou espanyol és certa. Això no demostraria res.

La història no serveix per a fer refutacions empíriques perquè els contextos en el que es creen els processos són sempre uns altres. Tant és que el federalisme no tingui precedents a Espanya. Tampoc ha existit mai l'Estat català (en el sentit d'estat nació) i això no limita la teva aspiració independentista.

6. El meu argument és un altre. En tots els manuals de teoria política es considera que el model administratiu espanyol té una aparença federal, tot i que no ho és. Espanya és, com Colòmbia o Itàlia, un estat que sembla federal sense ser-ho i que té unes cotes de descentralització més altes que molts estats d'estats federals.

Després de 30 anys d'experiments, molts "territoris" espanyols han assumit el model com a natural. He anat a reunions de coordinació en les que totes les CCAA marquen territori quan l'Estat central es mou dels límits de les seves competències. REcordo una reunió de pesca en la que els representants gallecs, asturians i canaris li van dir a la ministra que s'envainés la seva proposta, que la política pesquera del seu territori la decidien ells.

Aquests territoris han creat líders amb una clara consciència descentralitzadora. Tant en el PSOE com en el PP. Consellers, presidents de CCAA, que porten 20 anys gestionant competències i que han creat un discurs federal sense saber-ho.

El que jo dic és que busquem aliances. No de forma accidental, ni precipitada, ni forçada. Aliances naturals amb líders de tots els colors que volen menys Espanya i més comunitat. Les condicions hi són. UNa altra cosa és que per a molts dels independentistes ni la més descentralitzada de les espanyes els hi semblaria un bon negoci. Llavors, millor parlem clar
YuriBCN ha dit…
Primerament, s'ha d'entendre que és un article d'un mig miler de paraules que critica la viabilitat del federalisme a Espanya, i exposa que aquest mètode de govern territorial li és aliè.
No pot, ni tracta de ser, una descripció historiogràfica detallada del sistema polític vigent durant la baixa edat mitjana. En tot cas, sense el predomini militar de Castella i els vaivens de les successions monàrquiques, sobre els quals està bastida Espanya, el regim de govern de la Corona d'Aragó hagués estat una altra de ben diferent.
1. No es descriuria com a federació, ni seria com el concepte de federació de l'il·lustració, però és tant lícit comparar el sistema no centralitzat d'un proto-estat com ho fou la corona d'Aragó (veure l'ultim punt), com és lícit titllar de democràcies les ciutats-estat de la Grècia antiga. Contesto així el teu punt 2. també. I em sembla que et confons quan dius que "Durant l'Edat Moderna, tota Europa es regeix per un model feudal..." És precisament l'Edat Moderna la que posa fi al sistema feudal, amb excepcions com algunes regions d'Espanya, per exemple, en les que continua l'existència de serfs efectius, vassalls de senyors (grandes, ducs, etc.) fins ben entrat el segle XIX i fins i tot el XX.
3. Recomanaria la lectura de "La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya" de John Huxtable Elliott, un dels hispanistes més reconeguts internacionalment i que de cap manera pot titllar-se de "historiògraf romàntic", sobre les raons per la Guerra dels Segadors.
I de cap manera pot interpretar-se que, a la primera meitat de segle XVII, Catalunya es regeix per un sistema feudal! Està clar que és, a més d'una revolta de "segadors", un burgesia urbana que es rebel·la, descontenta (com avui) per la pressió fiscal i les imposicions polítiques i militars d'un sistema aliè a Catalunya (recordem la voluntat del Rei i del Compte-Duc d'Olivares d'imposar-hi el "estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia") que porta a la declaració d'una República, tot acordant una aliança política i militar amb França per a defendre's de la força de les armes d'un rei que no respecta les seves obligacions per dret català (les Constitucions).
Finalment, per a elaborar la meva resposta al teu punt 5. (anterior paràgraf) citaré la introducció al meu article: "Hem de recordar, perquè la història ens ensenya d'on ve la nostra societat i ens forma, no només com a individus, sinó com a conjunt social." Potser no tindràs en compte el concepte de "memòria col·lectiva", teoritzada inicialment pel sociòleg Maurice Halbwachs (1877-1945, no pas historiògraf romàntic). Tampoc tindràs en compte les teories de l'origen de les nacions, que no apareixen, durant la edat moderna del no-res, tal i com teoritzen avui estudiosos com Anthony D. Smith i Benedict Anderson, que tot i no ser "nacions" com les concebem avui, sí que hi havia una identitat col·lectiva. En tot cas, fins i tot pels "modernistes" com tu, el concepte de nació sorgeix precisament durant el segle XVII, que és quan Olivares comença la seva croada per un estat monàrquic absolutista i central.
Finalment, la qüestió de l'estat, català o qualsevol altre. Cal evitar confondre "estat" amb "estat-nació". Ningú dubte del concepte de les ciutats-estat italianes, com Venècia o Milà, o més endarrere encara, les ciutats-estat de la Grècia antiga. Per altra banda, els imperis Sacre Romà o Otomà tenien unes jurisdiccions i administracions que compartien els seus "estats", i ningú posa en qüestió que aquests imperis fossin uns conjunts d'estats.
El fet és que un estat és un territori sotmès a la jurisdicció d'un sobirà (poble o monarca, etc.) i el seu aparell administratiu. No pot dubtar-se, per tant, que la Corona d'Aragó i Catalunya i els seus territoris gaudien d'aquestes característiques, particularment a la primera meitat del segla XVII.
YuriBCN ha dit…
Un apunt més, havent-ho pensat més: Sí, "La història no serveix per a fer refutacions empíriques". La història no dicta com serà el futur, és clar, però sí que ens ajuda a evitar repetir el mateix error més vegades.
I és precisament per això que no crec en intentar més vegades tractar d'integrar-nos en un projecte que ha demostrat una i altra vegada que els espanyols no volen compartir.
Oriol Güell ha dit…
M’agradaria fer algunes aportacions puntuals que espero que considereu d’interès.

En primer lloc, constatar que l’evolució i organització política de les nacions no necessàriament s’ajusten als esquemes dels manuals. Per tant, realitats institucionals rebran a posteriori la designació acadèmica actual sense haver de dubtar de la seva existència.

Quan en Ramon Muntaner escriu “l’eximpli de la mata de jonc” a la seva crònica (s. XIII) exposant quina ha de ser l’estructura de la Corona d’Aragó anticipa l’organització federal que adoptarà –quan encara les llums de la Il·lustració no havien esquinçat les tenebres medievals–. Així la designen els historiadors del MHC (http://alturl.com/bqpbk) i així apareix a la Wikipèdia (http://alturl.com/5ycni) o en obres canòniques com les de T.N. Bisson (http://alturl.com/64f7i), poc suspectes de ser adscrites a la historiografia de la Renaixença ni permeables a les efusions del romanticisme.

En aquest sentit, si bé és cert que els conceptes moderns de democràcia, d’estat de dret, etc. no apareixen sobtadament tal com els coneixem, és igualment cert que hi ha precursors d’aquests conceptes als quals es van incorporant els continguts que els defineixen actualment: els consellers de Barcelona amb Fiveller al capdavant (s. XV), forcen el rei a reconèixer quin és, ja llavors, el costum del país, és a dir, que tothom és subjecte a la llei; al llarg de la història s’incorporen a les Constitucions del Principat –fins al Decret de Nova Planta a inicis del s. XVIII– l’”habeas corpus”, la inviolabilitat de la correspondència, etc. que apareixeran a la Constitució dels Estats Units –a finals del XVIII–.

En relació amb la dinàmica històrica feudal convé tenir present que la superació del feudalisme va seguir pautes diferenciades arreu d’Europa. En particular, a diferència de les fallides jacqueries, a Catalunya el moviment remença a través de la sindicació, de revoltes i negociació va abolir a la pràctica el règim de vassallatge (“El temps de servitud és ja passat”) al segle XV i va establir el règim de propietat agrària que ha perdurat fins als nostres dies –la Llei de Contractes de Conreu republicana va ser el darrer intent de revisió–. Sembla, doncs, que els camperols remences van decidir no esperar el moment històric que els haurien assenyalat els acadèmics i van completar la seva revolució amb segles d’anticipació.
Oriol Güell ha dit…
Aquestes observacions vénen a tomb perquè potser no es pugui parlar d’identitats nacionals consolidades, o no es vulgui considerar quins són els seus precursors, però les convulsions que s’han succeït al llarg de la història del país han incorporat les respostes a l’impuls de cada època per les llibertats i pels propis interessos a la seva arquitectura institucional, compartida i assumida comunament (vegeu http://alturl.com/xbzfo).

És a dir, els pagesos catalans no van sumar-se a la revolta de 1640, per ex., o van resistir el 1714 a Barcelona, per defensar llengua i cultura, és clar, com tampoc no ho van fer burgesos, ni menestrals, ni eclesiàstics. Sí van lluitar però, per a preservar un marc institucional que, sense els atributs més moderns de l’estat de dret democràtic, els garantia una millor resposta als seus interessos i ho van fer col·lectivament.

És il·lustratiu, del període previ a la Guerra dels Segadors, com –cito a Vicens i Vives, Notícia de Catalunya–: “Entre 1620 i 1630 els catalans recapaciten i es pregunten de què ha servit llur unió amb Castella. La resposta continguda en un memorial del període és, com podia preveure’s del tot negativa. Però els arguments que s’hi especifiquen són especialment d’ordre social i econòmic, no ideològics o polítics. «La germanor i unitat –s’afirma– que està establerta entre els regnes d’Espanya és ferma, però si quelcom la pot capgirar és que els profits esdevinguin particulars d’un d’ells i no comuns». Aquesta al•lusió a Castella es desenvolupa de seguida i se l’acusa de no haver sabut fer la prosperitat de tots […]”. El que se’n segueix, l’episodi revolucionari de 1640, no és una confrontació dinàstica de caire feudal, sinó la resposta “amb la força al cop d’Estat que amenaçava al país”, dels estaments catalans contra la monarquia.

A la vista de l’anterior, cal convenir que no hi ha 300 anys de pols entre Madrid i Barcelona… sinó que l’assumpte fa més temps que s’arrossega. I amb elements de disputa idèntics als actuals.

Cap fet històric, és cert, ni l’existència d’un Estat català fins al Decret de Nova Planta o la proclamació de la República federal espanyola el segle XIX, no condiciona les nostres opcions en el present. És sobre els elements de disputa que caldrà actuar, i resoldre, satisfactòriament.

Per acabar en clau d’humor, sobre l’oportunitat i viabilitat d’intentar un arranjament “federal” d’Espanya em permetreu un darrer apunt “històric” i és que, tal com ho veig, l’intent mereix la mateixa reacció entusiata que els homes del capità Saturnino li van expressar a Costurón del Camote (minut 4:25 a http://alturl.com/6v43a).

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

La nova constitució russa