Política com eina de futur: ¿Y ahora qué?

Aquest matí he entrat, mitjançant un enllaç al Twitter (gràcies @carlosguadian), al blog d'Antonio Manrique, militant del PSC i membre de l'executiva de l'agrupació Est a L'Hospitalet. He llegit el seu post "Y ahora qué?" amb deteniment, i he volgut respondre a una sèrie de punts.

Malauradament, al completar el comentari, he clicat el botó 'Comentari de l'entrada' i ha sortit una alerta: "Els comentaris a aquest bloc estan restringits als membres de l'equip." (Havia malinterpretat la nota que deia "Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades"?)

Per tant, el publico aquí, amb l'esperança que l'Antonio vulgui, en un futur, admetre comentaris al seu bloc, en un exercici de debat democràtic.

Una cosa és el que es voldria (Queremos ser catalanes dentro de Espanya y de Europa), una altra el que necessita la ciutadania, el que necessita la societat i els seus governs per a poder aplicar com cal llurs polítiques socioeconòmiques.

Què és el que veritablement ens fa voler romandre a Espanya? És una afecció sentimental, impulsada per emocions? En canvi, quin benefici real, social i econòmic, ens reporta ser ciutadans de l'estat espanyol? Caldria ser més analítics i menys emotius en les nostres apreciacions i valoracions, i si així ho fem, redundaran en una millor aplicació de les polítiques que vulguem establir, per i per a la ciutadania que té en els seus representant democràtics qui ha de defensar llurs interessos.

Per altra banda, referent a l'establiment d'uns estats de dimensions menors dins de la Unió Europea, això no significa tornar endarrere a la edat mitjana, com comentes, sinó avançar vers unes estructures més acordes amb el principi de subsidiarietat del segle XXI, impulsat per la pròpia UE i definit a l'article 5 del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea. És més, els estats menors europeus gaudeixen de dimensions més eficients, tal com defensen i demostren empíricament el professor d'economia política de la universitat de Harvard, Alberto Alesina, i el professor d'economia a la Tufts University (Massachusetts), Enrico Spolaore, a "The Size of Nations".

Quan a ser federalistes, podrem assolir un estat espanyol federal només si la resta d'Espanya ho vol, i sobre tot si es convenç al PSOE i particularment al partit d'Aznar, qui acaba de declarar que el recurs del PP davant el TC ha salvat la unitat d'Espanya, la única nació. No veig gens clar, o millor dit, veig impossible que es pugui fer d'Espanya un estat federal, tot admetent la seva naturalesa plurinacional, amb aquesta total oposició d'un segment polític i de la població absolutament majoritari a Espanya.

Finalment, quan a la afirmació de no ser nacionalistes, sinó catalanistes, em permeto remetre al post "Nacionalisme o catalanisme: dicotomia o redundància"