dilluns, 22 de setembre de 2008

Govern no és partit i viceversa

En un govern de coalició, dos o més partits es posen d'acord en recolzar la candidatura a la presidència del govern a canvi d'un programa executiu a la mida dels socis, així com la participació en el govern encarregat de la seva execució.

La participació d'ERC en el govern de la Generalitat va sorgir de les negociacions entre els diferents actors parlamentaris després de les últimes eleccions. L'acord entre el PSC, IC i ERC va consistir en aprovar el candidat del PSC a la presidència, en José Montilla, aprovar un programa de govern i decidir els membres de govern que caldria per a portar-ho a bon terme.

Així funcionen els acords per a establir un govern de coalició. Els partits hi arriben per a portar a terme un govern i la seva política. No ha de pressuposar que els mateixos partits hagin d'estar subjugats permanentment als criteris del govern, ni tampoc als d'un o altre partit. Mentre es satisfacin els acords, si es compleixen els compromisos que varen portar a la formació del Govern, ERC té les mans totalment lliures d'actuar com li sembli. És a dir, no hi ha cap raó per la que ERC no pugui expressar les seves opinions lliurement. Tampoc significa que no pugui actuar en els diversos àmbits com cregui convenient ni que pugui parlar amb qui li sembli. En cap cas, no suposarà que, si les parts compleixen amb allò pactat, s'hagi de trencar el Govern. No vol dir que ERC se n'hagi de sortir.

Per tant, ara que el President del partit i el seu Secretari General no són membres del govern, ERC haurà de seguir exigint (en té tot el dret i té el deure) tot allò que tingui com a finalitat, és a dir allò que sigui definit als seus estatuts i als seus congressos, o que ajudi a arribar a aquestes finalitats seves. Si el partit creu convenient votar o no els pressupostos generals de l'estat espanyol, ho farà segons interessos del partit, i sobre tot en interès d'aquells a qui representa, els seus militants i votants, i en definitiva, de Catalunya i no pas d'altres nacions.

divendres, 5 de setembre de 2008

Enemic: el partit cartel

El fenomen Obama és essencialment i més immediatament un moviment de canvi no a Estats Units, sinó al partit Demòcrata. Ha guanyat a la Hillary Clinton, que representa les parts interessades en l'estatus quo: l'oficialisme, l'establishment del partit i els “lobbies” (terme més amable que no pas “poders fàctics”).

Obama representa un canvi davant de l'estructura burocràtica del partit “cartel”. S'ha saltat l'establishment del partit i ha entusiasmat als ciutadans més enllà de la frontera que s'han anat creant entre les elits del partit, els lobbies i els professionals de la política per una banda i la militància base, els simpatitzants i la ciutadania en general per l'altre. Ha demostrat que quan es motiva a la ciutadania, quan s'il·lusiona i es fa partícip del procés, aquesta respon. I el seu èxit ha fet reaccionar fins i tot entre els republicans i a en McCain, que ara també advoca aquest canvi.

La frontera, gairebé fractura, entre l'establishment i les bases també ha anat consolidant-se a casa nostra. Els principals actors han esdevingut partits cartel durant la transició i els últims anys. Han esdevingut part de l'administració, sigui a nivell estatal, com autonòmic i local. Es financen pels pressupostos de l'estat i de la Generalitat. Depenen cada vegada més dels recursos de l'administració, debilitant els vincles amb els actors socials. En lloc de representar la societat davant de l'administració, els partits cartel representen aquesta davant de la ciutadania. Representen, efectivament, una inversió pràctica del principi democràtic.

El partit cartel pot permetre's prescindir fins a cert punt de la seva infraestructura base (seccions locals i regionals) sempre i quan pot controlar els recursos de l'administració. En canvi, les seves cúpules iniciaran reformes per a dinamitzar les infraestructures dels partits quan s'hi veuen obligades, per a generar el recolzament de la organització mitjançant altres medis que no sigui la redistribució de recursos obtinguts de l'administració.

La qüestió és, com podem combatre aquesta tendència? Doncs ens hem d'armar d'unes eines que la reverteixin. De fet, la tendència vers l'obertura de les organitzacions a actors externs està aflorant no només a la política sinó també al mon de l'empresa, gràcies a l'aparició de les xarxes socials virtuals a Internet, que en realitat son el desenvolupament sobre una plataforma tecnològica de les xarxes de relacions socials que ja ha tingut la nostra societat durant segles. Es salta la burocràcia dels partits que representa el partit cartel i torna en part la funció de l'agitació i la propaganda (agitprop) i de les idees, de l'ideari, a les bases, als simpatitzants i, sobre tot, a la ciutadania.

Aquest últim actor en la generació d'ideari, la ciutadania, és la base política per definició. En aquests i els futurs temps de xarxa social, ciutadana, d'informació (i desinformació), cal estructurar el partit polític per a acomodar-se a aquesta base social si ha de sobreviure el tràngol en que sembla trobar-se avui.

Aquest tràngol pot engolir la democràcia. Per a superar-lo, la ciutadania ha de tornar a trobar en els partits el medi pel que pot fer arribar les seves preocupacions, les seves necessitat, les seves idees, en fi, el seu ideari, a l'administració. Si no, si permetem que el partit cartel imperi, significarà el debilitament de la democràcia, quan hauríem d'estar treballant, lluitant, per a desenvolupar-la més encara.

Com sempre, cada dificultat és una oportunitat. Prenguem aquesta dificultat per les banyes, i convertim-la en una oportunitat per a renovar i millorar la democràcia.