dissabte, 21 de juny de 2008

Errare humanum est

No vull justificar els errors que han comès els nostres polítics, però quan hi ha grans personatges històrics, admirats per molts, que han errat enormement, no demanem una mica massa dels nostres?

El Japó ja estava derrotat: la bomba [atòmica] fou totalment innecessària. Jo pensava que el nostre país havia d'evitar escandalitzar la opinió pública mundial emprant una arma, l'ús del qual ja no era necessari per a salvar vides nord-americanes.
General Eisenhower, Comandant Suprem Aliat, Europa, i després President d'EUA, al seu llibre The White House Years: Mandate for Change 1953-1956: A Personal Account, publicat el 1963
------------------------------
El Dalai Lama, en la seva primera reunió amb Mao Zedong a Pequin el 1954, va regalar-li un buquet de poesies que lloava de manera pròdiga el líder xinès com “la pluja oportuna per nodrir la terra”.
------------------------------
L'ús del volum de diner com a fita no ha estat un èxit. No estic segur que hi insistiria avui tant com ho he fet en el passat.
Premi Nobel d'economia, Milton Friedman, Juny de 2003
------------------------------
No considero que Hitler és tan dolent com se'l descriu. Està mostrant una habilitat que és sorprenent i sembla que estigui guanyant les seves victòries sense molta carnisseria.
Mahatma Gandhi, Maig de 1940
------------------------------
La mare Teresa de Calcutta fou una convidada entusiasta i mancada de sentit crític de les dictadures d'Haití i d'Albània, i dels falangistes al Líban
------------------------------
El 1933, el President d'EUA Franklin D. Roosevelt descrigué en Benito Mussolini com...
aquell senyor italià admirable

dijous, 19 de juny de 2008

Ara toca construir el futur

En Josep-Lluís Carod-Rovira publica avui un article al seu blog que es titula i acaba “Ara toca construir el futur”. Ningú pot dubtar en recolzar el principi que sembla declarar. Però què hi ha darrera?

Quan diu que ERC va donar, amb les eleccions internes, és a dir de democràcia representativa, a la presidència i a secretaria general, un exemple de maduresa i vivor democràtica, però en canvi que alguns mecanismes de participació congressual, és a dir de democràcia directa, d'assemblearisme, en que la militància decideix la política, mostren símptomes de desgast i necessiten una revisió, està dient, com va dir l'Ernest Benach als Matins de TV3, que el concepte de l'assemblearisme fins i tot pot estar d'alguna manera ja caducat?

Fa l'efecte que s'està preparant el terreny per un nou assalt a l'assemblearisme, mitjançant un congrés extraordinari en que es farà una modificació molt important dels estatuts. Però per a ser autènticament democràtics, tal com diu que és ERC, caldria deixar-se de declaracions velades, que no s'acaben d'entendre clarament.

Cal organitzar ja els debats formals imprescindibles per a que el canvi sigui racional, eficient i democràtic. Perquè sens dubte cal modernitzar el partit, per a incrementar la participació, obrir-nos al nostre electorat, present i passat, a la societat en general. Però la societat demana a crits defugir l'estructura clàssica, vertical de dalt a baix, dels partits noucentistes. Demana a crits poder formar part dels processos de decisió, és a dir la democràcia directa del segle XXI.

I em faig una pregunta: si ERC ha fracassat en la seva estratègia política, de posicionament davant dels nostres contrincants, al govern de Catalunya, al Parlament i al Congreso, a la captació de militància, d'imatge davant de l'electorat, al referèndum per l'estatut, amb la conseqüent pèrdua de vots, realment ha estat culpa de l'assemblearisme, als congressos i les assemblees? O potser hauríem d'estar analitzant un altre aspecte de la gestió política i executiva d'ERC?

En tot cas, el recent Congrés Nacional es va declarar clarament i inequívoca a favor de l'assemblearisme, amb una esmena titulada “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”. I aquesta declaració no en té res de velada.

diumenge, 15 de juny de 2008

El 25è congrés: una visió des de la militància de base

La manca de disposició al diàleg i de flexibilitat al partit, de la qual segurament es pot considerar figura primordial (però no única) en Xavier Vendrell, va desfer la possibilitat de començar a cicatritzar les ferides entre sensibilitats i minvar les discordances internes. La paradoxa és que la duresa de les formes d'en Vendrell, evidentment percebudes així per una majoria i amb el seu corresponent sentiment de discòrdia i d'hostilitat, fins i tot entre els de la seva pròpia 'sensibilitat', ha dut a la militància a vetar-lo i fer-lo fora de l'executiva. Esperem que aquells que l'emulen amb aquest model de fer política s'adonin que no és de rebut, i que aprenguin de l'experiència d'ahir. Pot ser que sigui un primer pas per a remeiar “El mal que patim”?

De fet, l'aprovació d'una esmena, presentada pel grup d'Esquerra Independentista, que incorpora un article que té per títol “L'assemblearisme i la democràcia participativa com a elements distintius d'ERC”, ja feia veure que, tot i no tenir el suport formal de les corrents que representaven la cúpula fins ahir, la majoria de la militància no està d'acord amb aquesta quan a les intencions de passar vers un model de democràcia representativa, en contra d'una democràcia directa que representa l'assemblearisme.

En Vendrell també tenia la seva part en aquest diàleg bipolar entre la democràcia directa i la representativa. És un dels proponents declarats del pas del partit a un sistema de delegació, un model que treu la potestat de decisió de les mans de la militància i col·loca el poder fermament en les mans de la cúpula executiva. La tendència vers el control d'un partit de gestió vertical, de dalt a baix, s'ha vist frenat. Ja vaig criticar aquesta deriva a “Assemblearisme - El futur és nostre”. I me'n alegro, és clar. Tal com hi comento, les tendències en la gestió de les organitzacions no van per aquí, i pretendre emular els partits de gestió clàssica, que s'allunyen cada vegada més de l'electorat, de la demanda de la societat civil, està abocada al fracàs, si no electoral a curt, si socialment a mig i a llarg.

Quant a l'altra esmena presentada per EI i aprovada al Congrés, separant els càrrecs de partit dels de govern, per fi els nostres càrrecs podran parlar més clar i obrar en representació de la militància, sense estar tant lligats de mans i peus per una dependència externa. A més, no és que no tenim prou recursos humans al partit: hi ha excel·lentíssims valors que han de poder tenir la seva oportunitat, que fins ara no la han tingut per l'acumulació de càrrecs a la cúpula. En aquest sentit, em permeto autocitar-me: “No hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.”

Finalment, uns mots d'esperança. Els que han “guanyat” a l'elecció a Presidència i a Secretaria General i han establert en aquest Congrés una executiva “monocolor” no han de veure la resta (incloent els “no alineats”, que som majoria!) com a “perdedors”. De fet no crec que ho fan el President i el Secretari General. Però han d'assegurar-se de que els 'seus' no ho vegin així. Han de ser autèntics líders. I per a ser-ho, no n'hi ha prou amb manar. Per a ser autèntics líders, han de convèncer de que ho són, han d'integrar i han d'unir. I crec que en son capaços.

En aquest sentit, l'èxit del projecte que ha de ser ERC està ara enterament en mans d'en Joan Puigcercós i en Joan Ridao. Em tenen a disposició.