La soledat del corredor de fons

Fa uns dies, en Carod escrigué al seu blog de com en Benach i ell es varen conèixer quan de la ma d'un dels cofundadors de Nacionalistes d'Esquerra, en Jordi Carbonell, va entrar-hi amb els seus companys del Bloc Català de Treballadors.

Un altre cofundador de NE, homònim d'en Carbonell, no va durar tant com ells perquè alguns s'ho varen fer per a que no pogués aportar el que sens dubte tenia per a contribuir a l'independentisme d'esquerres. M'han explicat que va ser perquè no hi confiaven, que no creien que fos realment d'esquerres: és clar, tenia 'background' de gestió d'empresa, i duia vestit i corbata, no pas pantalons de campana, de pana, ni tampoc duia barba.

El cert és que no era marxista, però va esforçar-se en aconseguir que aquella nova organització fora com més àmplia millor. Va voler que tota l'esquerra, i no només una part, tingués un paper en l'alliberament nacional i social. Aquella va ser una experiència no reeixida, tant a nivell polític com personal. Es va sentir alienat, i això el va desfer. Havia estat involucrat durant dècades en la lluita per l'alliberament nacional i social, tot i que no “de classe”.

Hi va treballar molt, durant decennis, des de jove fins a la seva mort, però no va poder veure realitzat el seu somni. La lluita fratricida i disgregant va debilitar greument la lluita pels drets de Catalunya. No es tracta de recriminar aquells que en el seu moment varen fer el que, suposo, cregueren el millor per la lluita nacional d'aquell temps. Com diuen els anglesos, "El passat és un altre país, on fan les coses d'una altra manera". Però el que és imprescindible és no repetir els errors del passat, no hem de seguir malbaratant els recursos que tenim, limitats i escassos, per uns resultats interns i a curt termini, generant malestar i mala fe. Així no s'avança.

Hem de tenir una visió molt més àmplia. Avui, tots els candidats a la Presidència i Secretaria General d'Esquerra Republicana parlen de “unitat”. Espero que, després del Congrés, es faci realitat. Tal com comento a “Cap on va l'esquerra sobiranista?”, tinc por que els enfrontaments interns no hagin generat una animadversió dels uns pels altres que, en conseqüència, invalidi el vencedor com a figura de lideratge unitari. Aquesta animadversió que aliena a massa gent, que no senten que s'estigui plantejant un lluita en equip, una lluita conjunta que no tingui en compte els interessos personals, de 'família' (o, diguem ho clar, sectaris) i particulars a curt termini, sinó que aglutini d'una vegada a tota la gent que té un objectiu comú.

Espero, doncs, que es materialitzin les promeses dels candidats, per la unitat i per l'aprofundiment de la democràcia interna, i com diu en Joan Puigcercós, “un exemple de partit transparent” que incorpori i sumi “tots els accents existents en aquesta gran família de gent que és Esquerra Republicana”. Tant de bo no es quedi en paraules que s'endú el vent que li acarona la cara al lluitador per la independència i els drets de la ciutadania de Catalunya, el solitari corredor de fons. I que consti, penso més en la pel·licula britànica que en el llibre biogràfic d'en Puigcercós... o potser...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

La nova constitució russa