Traspàs ferroviari: la proposta de CiU

-
Ja anava sent hora de que algú se’n adonés! El govern espanyol té clar que ha de ventilar-se el que és deficitari (RENFE Rodalies), sobre tot si es pot traspassar sense d’haver de ficar-hi masses diners, tot i ser essencial per a l’economia catalana. ¡Que se encarguen los catalanes de ese marrón! Per cert, quan ells pensen ‘catalanes’, també hi comprenen aquells espanyolistes que paguen impostos aquí... espero que sabeu qui sou... i us adoneu que us donen pel c*l igual que als nacionalistes i sobiranistes catalans.

Mentre tant, els espanyols controlen les vies de tot Catalunya (incloses les de Rodalies) a través d’ADIF. Treuen a concurs els contractes d’adjudicació de l’explotació del servei, tal com ja tenen previst des de començaments dels 90 (Directives europees 91/440/CEE i 95/18/CE, el nou estatut de RENFE amb el Real Decreto 121/1994 i la creació el 96 de GIF amb la Ley 13/96). L’any 2001 comencen els contactes i negociacions del procés de liberalització del ferrocarril a Espanya.

Els pobres desgraciats que s’hagin quedat amb Rodalies (sense vies, i només les deficitàries que rodegen Barcelona), és a dir, la Generalitat... nosaltres els catalans, els objectes fiscals, inclosos els espanyolistes, que hauran de desembutxacar per a invertir tot allò que no s’ha fet abans igual que tots i totes, haurem de creuar els dits per a que ningú ens prengui l’adjudicació, una vegada sanejades les infraestructures.

I no cregueu que no hi son: Marsans, ALSA, Transfesa, ACS, FCC, ... tots esperant l’obertura del mercat! I nosaltres els ho finançarem! Tal com dic, ja era hora que algú fes una contraproposta.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació