dilluns, 31 de desembre de 2007

El missatge del president Montilla

El president del govern ens ha demanat que deixem enrere el victimisme. Estic d'acord amb ell: “no es construeix res des de la queixa i l'autocontemplació de les dificultats. La superació dels problemes vol energia i determinació.” No hem de permetre que els esdeveniments ens superin i ens desmoralitzin. Ens convida el president “a sumar esforços per fer que el país funcioni millor.” Com ell, crec que Catalunya té la “provada capacitat col·lectiva per a vèncer qualsevol dificultat.”

Però a diferència del president, no crec que per fer que el país funcioni millor sigui simplement gestionar com cal. Ens parla dels milers d'homes i dones que treballen “per que tot vagi a l'hora”, dels professionals sanitaris, de la restauració, dels transports públics i de la neteja, dels cossos de seguretat, que “treballen de valent per a que tot funcioni”. Però no puc creure que la nostra gent dels diferents sectors, privats o de l'administració pública, siguin pitjors treballadors o administradors que els d'altres llocs, sigui a l'estat espanyol o a cap altre. No és això, sr. President, i vostè ho sap.

Sabem perfectament tots plegats que tenim un gravíssim problema de recursos, començant pel més important, el finançament. El mateix president diu que “necessitem més recursos perquè el que demanem és necessari i és just.” I és clar, però deixem de costat la vena que ens volen posar als ulls. Aquesta vena que és la manca de transparència, la manca d'informació, com per exemple les balances fiscals. Aquesta vena que ens roba del dret de decidir.

Ens diu que volem els recursos “perquè Catalunya vol seguir sent el gran motor d'Espanya.” Tampoc aquí hi estic d'acord: volem ser el gran motor d'Espanya? Jo vull que Catalunya sigui el gran motor del sud-oest d'Europa, i que aquest motor empenyi l'economia i la societat catalanes, les condicions per a assolir una ciutadania republicana, lliure. Espanya que faci el que pugui i vulgui, que és de fet el que ja fa.

Aquí rau la gran diferència entre molts catalans i els federalistes del PSC, que encara creuen que l'estat vol que Catalunya sigui el seu motor, que està disposat a acceptar Catalunya tal com és, en les nostres condicions i no pas les seves. Espanya ja fa temps que ha decidit que el seu motor ha de ser Madrid. Cal ser cec davant de les tendències clares en les polítiques econòmiques del sector públic i del privat espanyols.

El president de la Generalitat de Catalunya, que ho és també del Partit dels Socialistes de Catalunya, ha d'adonar-se d'una vegada que el seu partit de referència espanyol, el PSOE, no té cap interès especial en la seva justa causa catalana. Ha de veure d'una vegada per totes que el seu problema no és ERC, el partit independentista que l'ha posat a ell, iznajeño cordovès d'origen, a la presidència de la seva nació d'adopció, sinó els Zapatero, Bono, Chaves, et. al. En fi, el seu problema és el centralisme espanyol, l'egocentrisme de Ferraz, de Genova, l'autocontemplació castellana. I ha de veure que aquells que son suposadament liberals, aquells que no es volen associar amb el castissisme espanyol, no hi son mai per a recolzar-lo, perquè per a ells abans ve la "indisoluble unidad de la nación española" (tal com la veuen ells) que no pas el concepte de "Nación de naciones".

Sumem esforços, doncs, i adoptem totes i tots plegats l'empeny que cal per a construir el nostre país, Catalunya, sense queixa i sense victimisme. Construïm una pàtria independent i sense necessitat d'estar sempre pendents del pont aeri pressupostari, amb la seva manca de dret a decidir. Hem de gestionar bé, és clar, però hem de gestionar els nostres propis recursos, lliures de condicionants externs. Hem d'assolir un Estat Català independent, incorporat en una Europa unida, i no pas en un impossible estat federal espanyol.