Dret a Decidir

-

El dissabte passat varem assistir un munt de gent a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. No importa ara el nombre, sigui 200.000 o 700.000. El que és important és que ha quedat palesa la no-conformitat d’una bona part de la ciutadania de Catalunya amb l’estat de les coses, l’estat de les infraestructures, l’estat de la democràcia, l’estat espanyol.

Novament, es qüestiona si la que vivim és realment la democràcia que volem. La política està canviant, ho vulguin o no els partits polítics. Els que estan contents amb l’estatus quo, el PSOE i el PP, però també C’s i els sindicats dit ‘majoritaris’, no han volgut que els seus militants i simpatitzants hi acudissin. Però els partits polítics i els grups i entitats socials, que veuen que les coses no poden romandre iguals, que no pot seguir així, que la ciutadania vol un canvi, s’han apuntat a aquesta manifestació de descontentament.

Això forma part de la democràcia. És la expressió de la opinió, de la voluntat del poble. I el poble s’ha expressat. Alguns dels assistents no volen necessariament la independència, tal com l’entén la majoria de la gent. Però sí volen la sobirania del poble de Catalunya, volen el dret a decidir i que no es decideixi per ell des d’Espanya i per “el interés general de España”, sinó en interès de la ciutadania de Catalunya.

Això ho ha vist clar el president del PP a Catalunya, Daniel Sirera, que ha assenyalat que "no ha estat una manifestació a favor de la millora de les infraestructures a Catalunya sinó en contra d'Espanya" (la del PP, és clar).

El PSC ha matisat informalment, ja que en Nadal al programa de TV3 “La nit al dia” va dir que si el govern de Madrid hagués estat d’un altre color, possiblement sí hauria estat a la manifestació. A més a més, com a mínim hi varen ser tres representants del que va ser el PSC-CpC: Pasqual Maragall, Jaume Sobrequés i Xavier Rubert de Ventós. Però tot i reiterar el seu “profund respecte per les persones que han exercit el seu dret a manifestar-se lliurement”, el que tenen clar al PSC és la seva subjugació al PSOE, ja que han seguit fidelment les posicions del seu partit de referència nacional, tal com exigeix els estatuts que fan del PSC traïdor als principis democràtics.

En tot cas, ha quedat dibuixada la línia entre aquells que volen un canvi en l’estat de les coses i els que volen que segueixin essencialment iguals. I és que queda clar que, si s’entesten en fer cas omís al dret de la ciutadania a decidir, és a dir que neguen el principi més bàsic de la democràcia, se’ls explotarà a la cara: la ciutadania, el poble de Catalunya, exigirà cada vegada més els seus drets d’autodeterminació fins a arribar a la seva vera sobirania democràtica.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació