dilluns, 31 de desembre de 2007

El missatge del president Montilla

El president del govern ens ha demanat que deixem enrere el victimisme. Estic d'acord amb ell: “no es construeix res des de la queixa i l'autocontemplació de les dificultats. La superació dels problemes vol energia i determinació.” No hem de permetre que els esdeveniments ens superin i ens desmoralitzin. Ens convida el president “a sumar esforços per fer que el país funcioni millor.” Com ell, crec que Catalunya té la “provada capacitat col·lectiva per a vèncer qualsevol dificultat.”

Però a diferència del president, no crec que per fer que el país funcioni millor sigui simplement gestionar com cal. Ens parla dels milers d'homes i dones que treballen “per que tot vagi a l'hora”, dels professionals sanitaris, de la restauració, dels transports públics i de la neteja, dels cossos de seguretat, que “treballen de valent per a que tot funcioni”. Però no puc creure que la nostra gent dels diferents sectors, privats o de l'administració pública, siguin pitjors treballadors o administradors que els d'altres llocs, sigui a l'estat espanyol o a cap altre. No és això, sr. President, i vostè ho sap.

Sabem perfectament tots plegats que tenim un gravíssim problema de recursos, començant pel més important, el finançament. El mateix president diu que “necessitem més recursos perquè el que demanem és necessari i és just.” I és clar, però deixem de costat la vena que ens volen posar als ulls. Aquesta vena que és la manca de transparència, la manca d'informació, com per exemple les balances fiscals. Aquesta vena que ens roba del dret de decidir.

Ens diu que volem els recursos “perquè Catalunya vol seguir sent el gran motor d'Espanya.” Tampoc aquí hi estic d'acord: volem ser el gran motor d'Espanya? Jo vull que Catalunya sigui el gran motor del sud-oest d'Europa, i que aquest motor empenyi l'economia i la societat catalanes, les condicions per a assolir una ciutadania republicana, lliure. Espanya que faci el que pugui i vulgui, que és de fet el que ja fa.

Aquí rau la gran diferència entre molts catalans i els federalistes del PSC, que encara creuen que l'estat vol que Catalunya sigui el seu motor, que està disposat a acceptar Catalunya tal com és, en les nostres condicions i no pas les seves. Espanya ja fa temps que ha decidit que el seu motor ha de ser Madrid. Cal ser cec davant de les tendències clares en les polítiques econòmiques del sector públic i del privat espanyols.

El president de la Generalitat de Catalunya, que ho és també del Partit dels Socialistes de Catalunya, ha d'adonar-se d'una vegada que el seu partit de referència espanyol, el PSOE, no té cap interès especial en la seva justa causa catalana. Ha de veure d'una vegada per totes que el seu problema no és ERC, el partit independentista que l'ha posat a ell, iznajeño cordovès d'origen, a la presidència de la seva nació d'adopció, sinó els Zapatero, Bono, Chaves, et. al. En fi, el seu problema és el centralisme espanyol, l'egocentrisme de Ferraz, de Genova, l'autocontemplació castellana. I ha de veure que aquells que son suposadament liberals, aquells que no es volen associar amb el castissisme espanyol, no hi son mai per a recolzar-lo, perquè per a ells abans ve la "indisoluble unidad de la nación española" (tal com la veuen ells) que no pas el concepte de "Nación de naciones".

Sumem esforços, doncs, i adoptem totes i tots plegats l'empeny que cal per a construir el nostre país, Catalunya, sense queixa i sense victimisme. Construïm una pàtria independent i sense necessitat d'estar sempre pendents del pont aeri pressupostari, amb la seva manca de dret a decidir. Hem de gestionar bé, és clar, però hem de gestionar els nostres propis recursos, lliures de condicionants externs. Hem d'assolir un Estat Català independent, incorporat en una Europa unida, i no pas en un impossible estat federal espanyol.

dimarts, 25 de desembre de 2007

La Catalunya optimista

M'agrada molt l'actitud de “La Catalunya optimista”. Crec que és cert que hem d'adoptar una visió molt més positiva de Catalunya. La ciutadania de Catalunya ha de veure un futur clar i brillant, que hi és, no ho dubtem. Hi ha moltes coses certes al vídeo pre-campanya del PSC. Però hi ha tota una sèrie d'elements que impliquen unes incongruències que no m'agraden:

El PSC, un partit que suposadament és de l'àmbit català i que ens repeteixen una i altra vegada que defensen els interessos reals de la ciutadania catalana, ho planteja tot al vídeo en perspectiva espanyola. Res a criticar, però demostra on rau el seu pensament, el seu nucli de prioritats. Per exemple, quan diu que “la nostra economia ha crescut més del doble que la d'Alemanya, el triple d'Itàlia...” (si és que ho he entès bé: curiós que hi ha llacunes persistents a l'àudio que no permeten entendre correctament les xifres), es refereix a la catalana o l'espanyola? Evidentment, és l'Espanyola (surt un 'segell' que diu que som la 8èna potència econòmica del mon), i sobre tot la madrilenya, que ha registrat uns creixements astronòmics aquest últims anys, gràcies a unes inversions tant públiques com privades.

Novament, res a objectar, sempre que no sigui a costa dels interessos nostres. És a dir, si jo haig de votar a la Sra. Chacón i a la llista del PSC, és per a que vagi a Madrid a defendre els nostres interessos, i no pas els d'un ciutadà d'Extremadura, o de Galícia, o de Madrid... que aquests ja tenen els seus representants (la Magdalena “Maleni” Àlvarez, per exemple) que els defensen molt bé. Jo vull algú que vagi al Congreso a defendre Catalunya, i no pas els “intereses generales” d'una Espanya governada consecutivament a Madrid pel PSOE i pel PP que han discriminat sistemàticament en contra dels nostres interessos. Ho farà la Sra. Chacón? Ho dubto, i qualsevol amb una capacitat d'anàlisi, que pari a pensar en quines son les seves motivacions polítiques entendrà perquè.

Una altra cosa que m'amoïna és la visió que té el PSC de les infraestructures ferroviàries: al vídeo sentim com ens enllaçaran amb Madrid, Sevilla i Lisboa, i veiem la xarxa que projecta cap a l'interior de la península, amb les esquenes vers Europa. Com creuen que ha crescut la nostra economia? Amb el mercat intern espanyol i peninsular, o exportant cap a la resta del continent i al mon? No és que no hi serà la connexió, però el PSC no la veu, i si la veu, no és prioritària. La prioritat és evidentíssima: Espanya, i no pas Catalunya que necessita d'una xarxa que projecta cap al nord i est, i no només cap al sud i oest.

Recordem que no és només una qüestió 'identitària' dels nacionalistes. Qui son els obrers que treballen a les nostres empreses que han de produir per a exportar? No tenen interessos com a Catalans, aquests? O han de ser encara més solidaris... és a dir, subjectes a un tractament fiscal desfavorable? Aquests catalans, que potser son d'origen de las regiones (ai, no... perdó, son comunidades autónomas) d'Espanya, però que son sujetos fiscales catalanes. O sigui que se'ls tracta de catalans rics que no els cal inversions en salut pública, en xarxes de rodalies i “regionals”, en carreteres lliures de peatges, etc. al mateix nivell que els seus familiars a Andalusia o a la Mancha.

Per altra banda, resulta que ens diuen que ja tenim un nou Estatut que “reconeix la sobirania del poble català i la seva llengua”... Quina sorpresa! Això quan ja ha passat pel ribot de la comissió presidida per l'Alfonso Guerra, company de partit de José Bono i de Carmen Chacón. Ah, i ja ha passat pel Tribunal Constitucional? S'ha aprovat tal com va sortir de la comissió, sense tocar-lo més? O és que son una mica massa optimistes al PSC?

I pregunten: “Vist tot això, no creus que hi ha molts motius per seguir sent optimista amb Catalunya?” Home, es pot interpretar de diverses maneres. La meva és respondre, sí... “Per això vull la independència!

Per cert, la senyera del PSC son quatre franges grogues sobre fons vermell? No coneixen ni la seva pròpia senyera, o és que els hi varen produir el vídeo els companys del carrer Ferraz?

dimarts, 18 de desembre de 2007

"Electoralisme" com a crítica

Avui, als Matins de TV3, el periodista Joan Julibert, com molts altres crítics dels polítics, ha definit el joc polític com una mena de baralla, de joc, en que primen els interessos electoralistes..., més enllà dels interessos dels ciutadans.

Això em porta a pensar que el Sr. Julibert deu creure que els ciutadans son alguna mena d'element aliè al joc democràtic representatiu, que no els interessa la democràcia, i que no combreguen amb aquests jocs electoralistes. Però un moment... qui vota no son aquests ciutadans? I no voten segons el que ofereixen els polítics? Com es pot criticar als polítics d'electoralistes, si precisament l'exposició electoral és una característica essencial de la democràcia representativa? I com vol que els polítics no ofereixin el que volen els electors? Si no ho fessin, com guanyarien?

De fet, la seva crítica es dona al comentar el fet que CiU i ERC no votaran a favor de la reprovació per part del PP a la ministra Àlvarez, quan precisament varen proposar-la al Parlament de Catalunya. Però Sr. Julibert, els polítics n'aprenen. Si quan ERC va defendre el vot negatiu al referèndum sobre l'Estatut que ens varen retornar de Madrid, se'l va criticar per votar en el mateix sentit que el PP, i se suposa que per això varen fracassar, ara s'espera que cometin el mateix (suposat) error? No es crítica contínuament als polítics de no ser conseqüents... i ara que ho son, també? Com diuen els anglesos: "Maleit si ho fas, maleit si no". (Damned if you do, damned if you don't)

Tornant a la crítica d'electoralisme, entenc que implica doncs que no hi hauria d'haver cap mena de campanya. Implica que els polítics no haurien d'exposar el que pensen fer si els escullen, no haurien de prometre res. Així s'evitaria fer "electoralisme". És això, oi? Però no és aquesta l'essència de la democràcia representativa, la d'escoltar les propostes de qui es presenta per a gestionar la res pública, la cosa pública, el nostre govern, i després triar segons el que sembla millor proposta/programa?

Per tant, en Joan Julibert, com tants altres, periodistes o no, advoquen per la derogació de la democràcia representativa per establir alguna altra mena de forma de govern? Potser haurien de proposar quina, abans de criticar la que tenim establerta. Potser son una mena d'anarquistes revolucionaris que volen destruir-la? O potser el que volen és una altra mena de democràcia, una democràcia més directe, en que els ciutadans tinguin més a dir en el dia a dia? Amb això sí que hi estaria molt d'acord. Si la major crítica a l'actual sistema és una crítica a l'essència de la representació, pot ser que el que estiguin demanant els ciutadans és la democràcia directa.

dijous, 13 de desembre de 2007

Per això vull la independència



Se'm veu el plomall? Si, oi? Però ja sabíeu que jo vull la independència!

El federalisme contraataca

Dins de la moguda generalitzada de posicionament i diferenciació entre partits davant de les eleccions del proper març, és curiós veure com els federalistes del PSC no desisteixen en el seu empeny de convèncer’ns que el federalisme pot funcionar a Espanya. Dic que és curiós perquè considero que els Socialistes no son imbècils, i tot i així sembla que continuen creient en que Espanya en general, i la “tecnoestructura” en particular, estan per la labor. De fet, aquests no és que no estiguin per la labor; és que hi estan en contra!

Molta, i vull dir molta, gent ja ha comentat que abans Catalunya serà independent que Espanya federal. No tornaré a insistir en el raonament. El que em pregunto és si hi creuen realment al PSC, o si és que hi ha un motiu ulterior. Ells, és clar, argumenten que la independència és ridícula i que la única via per a assolir el dret de decidir és que Espanya esdevingui una nació de nacions, un estat federal. Però no sé si creure que ells ho creguin. On volen anar amb això?

Ahir, varen presentar a la sala d’actes del Palau de la Virreina el llibre "Catalanisme federalista” d’en Miquel Iceta. Aquest va explicar que volia fer un llibre de caràcter personal per a celebrar els 30 anys de militància socialista. Ara bé, sembla que les circumstàncies actuals l’obliguen a fer un pamflet “fill d’una urgència” (sic). Hi argumentà que el PSC pensa impulsar l’evolució federal d’Espanya.

Evolució? Segons el DIEC, la evolució és el “procés de canvi mitjançant el qual es passa d’un estat de coses a un altre d’una forma gradual.” Pregunto: de quin procés de canvi es tracta? Quan va començar aquest procés? No serà el procés indagat amb el nou estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya, al qual varen passar el ribot els companys del PSOE? Cap a on va aquest procés? Qui empeny des d’Espanya aquest projecte que exigeix un enteniment mutu? Recolzarà aquest procés de comprensió mútua la ministra espanyola de Fomento, la companya de partit d’en Iceta, que acaba d’afirmar que “los catalanes no tienen ningún motivo para envidiar al resto de los españoles”? Potser és una evolució vers el model de federalisme que imposen els estatuts del partit espanyol de referència pel PSC, detalls des quals desgrano a PSC traïdor, atrapat entre l’espasa i la paret.

Fins on hauran d’arribar els amics socialistes per a adonar-se que no hi ha res a fer? De veritat, no tinc absolutament res en contra d’Espanya com a conjunt de pobles i de persones i cultures. Però és que el problema no és aquest. El problema rau en la “tecnoestructura” estatal espanyola descrita per en Rosell, president de Foment. Aquesta, i els poders fàctics econòmics i financers establerts a ‘Madrid’, no permetran mai que Catalunya torni a marcar les línies de poder econòmic, i per tant polític, a Espanya.

Repeteixo els últims versos de l’Oda a Espanya d’en Joan Maragall:

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

dimecres, 12 de desembre de 2007

La solució de tot plegat: l’abstenció?

Abstenció: Acte d’abstenir-se d’exercir un dret, especialment el dret de vot.

Per començar, abstenir-se és eludir la responsabilitat de l’assumpció d’un dret. Els drets no es tenen... es guanyen, i per tant es defenen. Si no, es perden. Abstenir-se és eludir la responsabilitat de ciutadania, la ciutadania en el sentit republicà, de persona social que té drets i deures polítics dins de la societat. Abstenir-se és escarnir la democràcia, agreujar allò pel que molts, nosaltres i els nostres pares i avis, hem lluitat duran decennis i segles. Potser sigui una visió obsoleta, però el problema és que encara no s’ha articulat cap alternativa. Jo vull més democràcia directa, però això no es pot assolir si no és des de la política parlamentaria, la política representativa.

O això o la revolució. Estem en condició de fer la revolució? És el que vol el nostre poble? Els revolucionaris trobarien el recolzament de la ciutadania? Crec que no.

Per tant, on es fa política, desgraciadament (però certa), és als corredors del poder. És on es mouen els medis de comunicació, on es pacten acords, on es pressiona. Fora del parlament, quin poder polític i de comunicació es pot detenir? I sense poder polític i de comunicació, com voleu fer els canvis que cal per a arribar a la independència pel poble de Catalunya? Mitjançant blogs i i correus-e? Mitjançant la política municipal? No vull dir que aquests no siguin d’una gran importància, que ho son. La política municipal és la que dona més satisfaccions a la ciutadania, per propera. Però no és clau per la nostra sobirania. Els blogs i els correus-e son eines d’agitació i de propaganda, però no son poder polític, poder de canvi.

Molt criticable és el “vell catalanisme de fireta”, però no hem de caure en el “vell independentisme de fireta” de l’esquerra independentista dels 70 i 80! Aquell independentisme que atomitzava esforços i ens deixava en la terra de ningú, al limbe de la política extraparlamentària. I si ens abstenim, evadim la responsabilitat de la representació política, tal com l’entén el gran públic que hauria de votar en un eventual referendum.

Si no fem política, ens la faran els altres: PSC, CiU... i on ens deixarà això. Serviria de res?!

dijous, 6 de desembre de 2007

6 de desembre: Festa de Catalunya!

Aquest vídeo és de les primeres paraules del discurs d’inauguració del Parlament de Catalunya per part del Molt Honorable Sr. Francesc Macià, President de la Generalitat de Catalunya, després de més de dos cents anys sense cos legislatiu propi. És el 6 de desembre de 1932. Per tant, podem celebrar ben bé el 6 de desembre, no pas com a dia d’una constitució que ens ha acabat oprimint, sinó per commemorar el retorn de la nostra democràcia parlamentària després d’un llarg període de repressió.

“Prenc possessió victoriosa d’aquesta fortalesa,” (recordem que el Parlament es troba a l’edifici de l’antic arsenal de la ciutadella militar construïda per a controlar el poble sotmès el 1714) “per a celebrar-hi de nou corts nostres, i dictaran lleis nostres, en llengua nostra.”

Ho penjo, després de que un bon amic em fes arribar l’enllaç.

Joan Ferran demòcrata? Tururú

Quan en Joan Ferran es queixa del biaix dels medis controlats per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (abans CCRTV), es queixa d'una bèstia que ell i els seus han ajudat a crear: l'ús sistemàtic i sectari, i per tant esbiaixat, de tots els medis, polítics o de comunicació, aplicant el principi del “By Any Means Necessary”, frase emprada per Malcolm X, tot i que la podria haver originat en Maquiavel.

Els portaveus de qualsevol organització han de presentar els fets, la realitat, des del punt de vista dels seus. Però d'aquí a confondre la crítica i la informació selectiva amb una actitud 'antigovernamental', i més en les formes que empra, és un exercici d'autèntic cinisme, ja que el PSC i el PSOE fan, i sempre han fet, precisament això des dels medis que controlen. Potser ens dirà el Sr. Ferran que a TVE, a BTV o a COM no hi ha periodistes que “no informen; editorialitzen” i que no “confonen sistemàticament informació i opinió”. Aquí em sembla que hem d'aplicar l'expressió castellana “cree el ladron que todos son de su condición”.

Si tant demòcrata i neutre fos en Joan Ferran, potser s'hauria dedicat a assegurar l'aplicació com cal de la llei de mitjans audiovisuals, aprovada ja fa dos mesos, o d'una munió d'altres lleis que encara estan per aplicar de forma “plural, diversa i objectiva” i no selectiva, segons les preferències del PSC-PSOE, com la llei de política lingüística. O podria defendre la societat catalana davant de les opinions anticatalanes vomitades des de diaris inequívocament pro-PSOE com El País, quan per exemple titlla de “trampa y bochorno” la manifestació pel dret de decidir del proppassat 1 de desembre. O potser està d'acord?

A més a més, el menyspreu que mostra vers un soci seu de govern, en Joan Ridao, quan aquest critica els comportaments antidemocràtics i deslleials d'en Ferran (“que en Ridao m’adjectivi se me’n fot”) deixa veure la seva actitud vers ERC, quan aquesta formació ha fet mans i mànigues per a crear un govern d'esquerres, davant una profunda crítica de propis i aliens. I no només ataca ERC, sinó que també envesteix el director del CCMA i ex-ministre socialista, Joan Majó.

Les formes son tant importants a la política com el fons. En Joan Ferran és un pèssim portaveu del seu partit, un pèssim polític. Al seu blog, comentant la crítica que ha fet de les seves paraules en Jordi Pujol, el Sr. Ferran diu “Lamento que en Jordi Pujol hagi preferit llençar-me l’anatema abans que intentar tractar el tema amb profunditat”. Un nova mostra d'un cinisme insuperable. De veritat creu que les paraules seves han estat la forma d'iniciar un diàleg profund?

En resum, tots i totes som actors polítics. Per tant, no és injust demanar una absoluta i total neutralitat dels periodistes? El que sí s'ha de exigir és una total transparència de periodistes i polítics, i formació a més d'informació, per a evitar i prevenir la manipulació de la qual fa principi, volgudament o no, el Sr. Ferran.

Aquesta és la lluita bàsica per la defensa de la democràcia.

dilluns, 3 de desembre de 2007

Parlem clar – qui vol la independència?

Qui va anar enganyat a la manifestació del dia 1? Qui es pensava que era una convocatòria només queixant-se dels trens. Qui creu que els convocants, la Plataforma pel Dret de Decidir, no son independentistes? El dret a decidir és el dret a determinar-se democràticament, a la sobirania de la ciutadania de Catalunya, a la independència del seu poble.

Avui als Matins de TV3, l'Hèctor López Bofill ha dit en referència als assistents a la manifestació, que a Iniciativa per Catalunya hi ha independentistes, que aquest partit es declara per l'autodeterminació i que d'aquí a uns anys molts se'n oblidarien que deien que no estaven per la independència. Lali Vintró ha respost que IC, tot i declarar-se per la autodeterminació, no és independentista, i que ella formava part d'aquest partit des de la transició i que ella no canviaria mai.

Aquesta actitud, tant conservadora, que nega la possibilitat de canvi, que nega l'evidència d'una revolta progressiva, que es reprodueix de forma gairebé ubiqua entre aquells que representen els partits que no saben com entomar aquest clar creixement del sobiranisme a la nostra societat, no entén que ja s'ha acabat el temps per a la entesa amb Espanya, en espera d'un enteniment de l'estat espanyol i la seva “tecnoestructura”, aquesta Espanya que es nega a admetre la multiplicitat de nacions existents en aquest estat. On està el progressisme de l'esquerra de tota la vida, d'aquell PSUC d'antany, del PSC-C i PSC-R, i fins i tot de CDC? On és l'esperit de l'Assemblea de Catalunya, que defensava els drets i llibertats democràtiques, l'accés del poble al poder econòmic, l'accés del poble al poder polític i el ple exercici del dret d'autodeterminació?

Tal com va dir en Maurice Maeterlinck (premi Nobel, 1911): “A cada cruïlla en el camí vers el futur, tot esperit progressista es veu oposat per mil homes destinats a guardar el passat.

Dret a Decidir

El dissabte passat varem assistir un munt de gent a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. No importa ara el nombre, sigui 200.000 o 700.000. El que és important és que ha quedat palesa la no-conformitat d’una bona part de la ciutadania de Catalunya amb l’estat de les coses, l’estat de les infraestructures, l’estat de la democràcia, l’estat espanyol.

Novament, es qüestiona si la que vivim és realment la democràcia que volem. La política està canviant, ho vulguin o no els partits polítics. Els que estan contents amb l’estatus quo, el PSOE i el PP, però també C’s i els sindicats dit ‘majoritaris’, no han volgut que els seus militants i simpatitzants hi acudissin. Però els partits polítics i els grups i entitats socials, que veuen que les coses no poden romandre iguals, que no pot seguir així, que la ciutadania vol un canvi, s’han apuntat a aquesta manifestació de descontentament.

Això forma part de la democràcia. És la expressió de la opinió, de la voluntat del poble. I el poble s’ha expressat. Alguns dels assistents no volen necessariament la independència, tal com l’entén la majoria de la gent. Però sí volen la sobirania del poble de Catalunya, volen el dret a decidir i que no es decideixi per ell des d’Espanya i per “el interés general de España”, sinó en interès de la ciutadania de Catalunya.

Això ho ha vist clar el president del PP a Catalunya, Daniel Sirera, que ha assenyalat que "no ha estat una manifestació a favor de la millora de les infraestructures a Catalunya sinó en contra d'Espanya" (la del PP, és clar).

El PSC ha matisat informalment, ja que en Nadal al programa de TV3 “La nit al dia” va dir que si el govern de Madrid hagués estat d’un altre color, possiblement sí hauria estat a la manifestació. A més a més, com a mínim hi varen ser tres representants del que va ser el PSC-CpC: Pasqual Maragall, Jaume Sobrequés i Xavier Rubert de Ventós. Però tot i reiterar el seu “profund respecte per les persones que han exercit el seu dret a manifestar-se lliurement”, el que tenen clar al PSC és la seva subjugació al PSOE, ja que han seguit fidelment les posicions del seu partit de referència nacional, tal com exigeix els estatuts que fan del PSC traïdor als principis democràtics.

En tot cas, ha quedat dibuixada la línia entre aquells que volen un canvi en l’estat de les coses i els que volen que segueixin essencialment iguals. I és que queda clar que, si s’entesten en fer cas omís al dret de la ciutadania a decidir, és a dir que neguen el principi més bàsic de la democràcia, se’ls explotarà a la cara: la ciutadania, el poble de Catalunya, exigirà cada vegada més els seus drets d’autodeterminació fins a arribar a la seva vera sobirania democràtica.