Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2007

El missatge del president Montilla

El president del govern ens ha demanat que deixem enrere el victimisme. Estic d'acord amb ell: “ no es construeix res des de la queixa i l'autocontemplació de les dificultats. La superació dels problemes vol energia i determinació. ” No hem de permetre que els esdeveniments ens superin i ens desmoralitzin. Ens convida el president “a sumar esforços per fer que el país funcioni millor.” Com ell, crec que Catalunya té la “provada capacitat col·lectiva per a vèncer qualsevol dificultat.” Però a diferència del president, no crec que per fer que el país funcioni millor sigui simplement gestionar com cal. Ens parla dels milers d'homes i dones que treballen “ per que tot vagi a l'hora ”, dels professionals sanitaris, de la restauració, dels transports públics i de la neteja, dels cossos de seguretat, que “ treballen de valent per a que tot funcioni ”. Però no puc creure que la nostra gent dels diferents sectors, privats o de l'administració pública, siguin pitjors treballa

La Catalunya optimista

M'agrada molt l'actitud de “La Catalunya optimista”. Crec que és cert que hem d'adoptar una visió molt més positiva de Catalunya. La ciutadania de Catalunya ha de veure un futur clar i brillant, que hi és, no ho dubtem. Hi ha moltes coses certes al vídeo pre-campanya del PSC. Però hi ha tota una sèrie d'elements que impliquen unes incongruències que no m'agraden: El PSC, un partit que suposadament és de l'àmbit català i que ens repeteixen una i altra vegada que defensen els interessos reals de la ciutadania catalana, ho planteja tot al vídeo en perspectiva espanyola. Res a criticar, però demostra on rau el seu pensament, el seu nucli de prioritats. Per exemple, quan diu que “la nostra economia ha crescut més del doble que la d'Alemanya, el triple d'Itàlia...” (si és que ho he entès bé: curiós que hi ha llacunes persistents a l'àudio que no permeten entendre correctament les xifres), es refereix a la catalana o l'espanyola? Evidentment, és l'

"Electoralisme" com a crítica

Avui, als Matins de TV3, el periodista Joan Julibert, com molts altres crítics dels polítics, ha definit el joc polític com una mena de baralla, de joc, en que primen els interessos electoralistes..., més enllà dels interessos dels ciutadans. Això em porta a pensar que el Sr. Julibert deu creure que els ciutadans son alguna mena d'element aliè al joc democràtic representatiu, que no els interessa la democràcia, i que no combreguen amb aquests jocs electoralistes . Però un moment... qui vota no son aquests ciutadans ? I no voten segons el que ofereixen els polítics? Com es pot criticar als polítics d'electoralistes, si precisament l'exposició electoral és una característica essencial de la democràcia representativa? I com vol que els polítics no ofereixin el que volen els electors? Si no ho fessin, com guanyarien? De fet, la seva crítica es dona al comentar el fet que CiU i ERC no votaran a favor de la reprovació per part del PP a la ministra Àlvarez, quan precisament

Per això vull la independència

Se'm veu el plomall? Si, oi? Però ja sabíeu que jo vull la independència!

El federalisme contraataca

Dins de la moguda generalitzada de posicionament i diferenciació entre partits davant de les eleccions del proper març, és curiós veure com els federalistes del PSC no desisteixen en el seu empeny de convèncer’ns que el federalisme pot funcionar a Espanya. Dic que és curiós perquè considero que els Socialistes no son imbècils, i tot i així sembla que continuen creient en que Espanya en general, i la “tecnoestructura” en particular, estan per la labor. De fet, aquests no és que no estiguin per la labor; és que hi estan en contra ! Molta, i vull dir molta , gent ja ha comentat que abans Catalunya serà independent que Espanya federal. No tornaré a insistir en el raonament. El que em pregunto és si hi creuen realment al PSC, o si és que hi ha un motiu ulterior. Ells, és clar, argumenten que la independència és ridícula i que la única via per a assolir el dret de decidir és que Espanya esdevingui una nació de nacions, un estat federal. Però no sé si creure que ells ho creguin. On volen ana

La solució de tot plegat: l’abstenció?

Abstenció: Acte d’abstenir-se d’exercir un dret, especialment el dret de vot. Per començar, abstenir-se és eludir la responsabilitat de l’assumpció d’un dret. Els drets no es tenen... es guanyen, i per tant es defenen. Si no, es perden. Abstenir-se és eludir la responsabilitat de ciutadania, la ciutadania en el sentit republicà, de persona social que té drets i deures polítics dins de la societat. Abstenir-se és escarnir la democràcia, agreujar allò pel que molts, nosaltres i els nostres pares i avis, hem lluitat duran decennis i segles. Potser sigui una visió obsoleta, però el problema és que encara no s’ha articulat cap alternativa. Jo vull més democràcia directa, però això no es pot assolir si no és des de la política parlamentaria, la política representativa. O això o la revolució. Estem en condició de fer la revolució? És el que vol el nostre poble? Els revolucionaris trobarien el recolzament de la ciutadania? Crec que no. Per tant, on es fa política, desgraciadament (

6 de desembre: Festa de Catalunya!

Aquest vídeo és de les primeres paraules del discurs d’inauguració del Parlament de Catalunya per part del Molt Honorable Sr. Francesc Macià, President de la Generalitat de Catalunya, després de més de dos cents anys sense cos legislatiu propi. És el 6 de desembre de 1932. Per tant, podem celebrar ben bé el 6 de desembre, no pas com a dia d’una constitució que ens ha acabat oprimint, sinó per commemorar el retorn de la nostra democràcia parlamentària després d’un llarg període de repressió. “Prenc possessió victoriosa d’aquesta fortalesa,” (recordem que el Parlament es troba a l’edifici de l’antic arsenal de la ciutadella militar construïda per a controlar el poble sotmès el 1714) “per a celebrar-hi de nou corts nostres, i dictaran lleis nostres, en llengua nostra.” Ho penjo, després de que un bon amic em fes arribar l’enllaç.

Joan Ferran demòcrata? Tururú

Quan en Joan Ferran es queixa del biaix dels medis controlats per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (abans CCRTV), es queixa d'una bèstia que ell i els seus han ajudat a crear: l'ús sistemàtic i sectari, i per tant esbiaixat, de tots els medis, polítics o de comunicació, aplicant el principi del “ By Any Means Necessary ”, frase emprada per Malcolm X , tot i que la podria haver originat en Maquiavel . Els portaveus de qualsevol organització han de presentar els fets, la realitat, des del punt de vista dels seus. Però d'aquí a confondre la crítica i la informació selectiva amb una actitud 'antigovernamental', i més en les formes que empra, és un exercici d'autèntic cinisme, ja que el PSC i el PSOE fan, i sempre han fet, precisament això des dels medis que controlen. Potser ens dirà el Sr. Ferran que a TVE, a BTV o a COM no hi ha periodistes que “no informen; editorialitzen” i que no “confonen sistemàticament informació i opinió”. Aquí em sembla

Parlem clar – qui vol la independència?

Qui va anar enganyat a la manifestació del dia 1? Qui es pensava que era una convocatòria només queixant-se dels trens. Qui creu que els convocants, la Plataforma pel Dret de Decidir, no son independentistes? El dret a decidir és el dret a determinar-se democràticament, a la sobirania de la ciutadania de Catalunya, a la independència del seu poble. Avui als Matins de TV3, l'Hèctor López Bofill ha dit en referència als assistents a la manifestació, que a Iniciativa per Catalunya hi ha independentistes, que aquest partit es declara per l'autodeterminació i que d'aquí a uns anys molts se'n oblidarien que deien que no estaven per la independència. Lali Vintró ha respost que IC, tot i declarar-se per la autodeterminació, no és independentista, i que ella formava part d'aquest partit des de la transició i que ella no canviaria mai. Aquesta actitud, tant conservadora, que nega la possibilitat de canvi, que nega l'evidència d'una revolta progressiva, que es re

Dret a Decidir

El dissabte passat varem assistir un munt de gent a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. No importa ara el nombre, sigui 200.000 o 700.000. El que és important és que ha quedat palesa la no-conformitat d’una bona part de la ciutadania de Catalunya amb l’estat de les coses, l’estat de les infraestructures, l’estat de la democràcia, l’estat espanyol. Novament, es qüestiona si la que vivim és realment la democràcia que volem. La política està canviant, ho vulguin o no els partits polítics. Els que estan contents amb l’ estatus quo , el PSOE i el PP, però també C’s i els sindicats dit ‘majoritaris’, no han volgut que els seus militants i simpatitzants hi acudissin. Però els partits polítics i els grups i entitats socials, que veuen que les coses no poden romandre iguals, que no pot seguir així, que la ciutadania vol un canvi, s’han apuntat a aquesta manifestació de descontentament. Això forma part de la democràcia. És la expressió de la opinió, de la volunta