dijous, 8 de novembre de 2007

Montilla i la sobirania

Unes reflexions, ara que hem vist el ressò que ha tingut l'advertència del President Montilla de l'allunyament irreversible de Catalunya vers Espanya.

Cal tenir en compte que el sentiment és mutu. El President Jordi Pujol diu al seu article “Dues converses i una conclusió” que un bon amic seu, madrileny, home obert, no adscrit políticament, probablement de vot canviant entre el PSOE i el PP segons les coses, intel·lectualment de molt bon nivell i de bona qualitat humana, diu quees feo querer ser diferente”. Que reveladora arriba a ser una expressió tant escarida.

Tornem al ressò: nul. Passen, no els interessa el que puguem pensar, el que puguem aportar a Espanya, més enllà de l'aportació fiscal, és clar. Ara caldria clarificar, doncs, si els dos homes forts del PSC-PSOE, en José Montilla i en Celestino Corbacho, estan d'acord en l'anàlisi exposada pel primer a Madrid, que podria ser irreversible el desafecte de Catalunya vers Espanya. I la resta de la cúpula? Per què si ho estan, i pel que hem vist de l'interès generat, ja poden començar a pensar el canvi profund d'estratègia que cal. El que han de considerar és que mai arribaran més enllà de ser presidents d'una “región española”, mentre que amb una Catalunya sobirana, serien líders d'un país mig d'una Europa on hi haurà cada vegada més estats nous.

Per molt que un senyor de Córdoba i un altre de Badajoz tinguin un perfectament comprensible afecte vers les seves terres d'origen, la realitat és que son fets, tant personalment com política i professional, a Catalunya, a més de ser-ne “objectes fiscals”. Molts dels que han vingut de fora poden sentir que és una deslleialtat vers la seva patria chica plantejar la sobirania de Catalunya, però és imprescindible que entenguin que ells mateixos formen part de la ciutadania que pateix el que sí és deslleial, l'actitud d'Espanya, i sobre tot de l'estat, vers Catalunya. En una societat lliure no és en absolut deslleial plantejar la independència. A més a més, el que sí és enormement deslleial és la subjugació dels seus representants de més rang a l'estructura jeràrquica del seu partit en lloc de la responsabilitat política vers la seva ciutadania.

Ja no val l'argument de que no sabem o no fem l'esforç suficient d'explicar-nos els catalans, quan hem arribat ja no a l'autocrítica, sempre útil, sinó a l'autoflagel·lació. Ja n'hi ha prou. Qui cal que comenci a escoltar i a entendre, és l'altre part, i sembla que ha començat a entendre la cúpula montillista que l'altre part, que és Espanya, no fa cas. Quan els que s'esperava que els farien costat, els progressistes espanyols, no han fet el més mínim esforç de defendre l'entesa entre les parts, ni tant sols dins del partit del PSOE, què més pot quedar? Ja ha quedat clar que la incomprensió entre Espanya i Catalunya no és un dels abillaments dels independentistes, sinó que és un autèntic problema de tota la ciutadania de Catalunya col·lectivament, vingui d'on vingui, i que en conseqüència està passant cada vegada més a posicions sobiranistes.

Ja que això dels trens està a la palestra, no podem seguir comprar més un bitllet de tren sense saber on va, ni quan surt ni quan arribarà. El que hem de fer és prendre els comandaments de la locomotora i decidir com i quan anirem vers el futur.