Sobiranisme Socialista

-

Existeix el Sobiranisme Socialista: S'ha de deixar veure

Progressivament, poc a poc, podrien quedar més clares les posicions dels diferents actors polítics a Catalunya. I no serà separant els eixos catalanista/espanyolista i esquerra/dreta. CDC vol ser la “Casa Gran” catalanista, Pujol diu que seria raonable fer una “vaga fiscal” per l'incompliment per part de l'estat dels seus deures, mentre que UDC discrepa, i en boca de Duran i Lleida les opcions sobiranistes “se li'n foten”.

A l'esquerra, els Socialistes es queden muts, no diuen res. Però és poc creïble que no hi hagi discrepàncies entre l'ala oficialista, l'espanyolista, i la que es va deixar veure a la recent Conferència pel Futur, en la que va quedar clara la postura de molts que només hi ha dues sortides: el federalisme o el sobiranisme. I si les coses segueixen, previsiblement, igual –que el federalisme no té absolutament cap atractiu al PSOE en particular, ni enlloc més a Espanya– aleshores només queda una opció.

Les posicions catalanista/espanyolista i esquerra/dreta van perfilant-se doncs, per a la celebració de l'Onze de Setembre. Però els Socialistes han de recordar que el futur polític nacional no pot estar pendent de les circumstàncies d'una data. Cal definir les posicions i no valen les postures del "wait and see"; el temps corre i tenim una situació nacional, econòmica, social i política extraordinàriament critica. Quedem, doncs, pendents del que diguin al sector catalanista dels Socialistes.

Comentaris

Joan Arnera ha dit…
Ni per casualitat hi ha sobiranistes dins del PSC, si és a això al què et refereixes, Dins del partit, ni un. Tampoc no n'hi gaires dins d'Iniciativa, per cert, molt i molt poquets.
Anem esperant-los, a tots aquests. Asseguts, esperem-los.
Salut
04 de setembre, 2007 19:37
YuriBCN ha dit…
Hola Joan,
Home, tant pocs com ni un, no: en conec uns quants, però son d'aquells que se'n diuen "pragmàtics", igual que els que hi ha a CDC. I els estic treballant. De fet, una m'ha dit que s'espera el moment adient per estripar el carnet davant d'uns executiva! Més no podem demanar, oi?
La lluita per la independència és una lluita a llarg termini, i si no treballem per generar una opinió púbica prou amplia, no tindrem res a fer. Que la impaciència no ens faci traïdors!
04 de setembre, 2007 19:46
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació