Joan Tàpia: Ningú de Catalunya s'explica a Espanya

-
Aquest matí, al programa "Els Matins" de TV3, el periodista Joan Tàpia ha repetit la litúrgia Socialista de que els catalans no ens sabem, o no fem l'esforç suficient, per explicar-nos a Espanya. Però fins quan repetiran això. És que son cecs? És que no veuen que, per molt explicar-se, si l'altre no vol escoltar...

Ha explicat que, a començament de segle passat, uns empresaris catalans varen comprar dos diaris de Madrid i que així aquests varen poder influir allà. Aquesta estratègia no la veu avui entre l'empresariat català. Però, és que es creu que som babaus? O és que ho és ell (més sent del ram)? Avui, no vas enlloc a comprar un diari. Avui has de comprar un grup mediatic. I què val un grup mediatic? O és que pensa que comprant un diari de comarques pots influir a Espanya (si és que en queda cap que no hagi estat absorbit pels grans grups).

Seguidament cita una enquesta de El Mundo: ¿Creu que les infraestructures a Catalunya estan... 1. millor que a la resta d'Espanya? 35,8% 2. igual que a la resta d'Espanya? 27,9% 3. pitjor que a la resta d'Espanya? 13,3% 4. NS/NC 23%. Diu que això és culpa dels espanyols, però també de que ningú de Catalunya ho diu bé.

Fins que els socialistes i els seus votants no obrin els ulls, o els hi obrim, no se'n adonaran de que el federalisme no és possible perquè els espanyols no ho volen. Ja n'hi ha prou de fustigar-se. Hem de desprendre'ns d'aquest complexe i encarar el fet de que la sortida sensata és la independència, no per un argument de sentiment nacional romàntic, sinó per un interès econòmic i social de cadascun dels votants socialistes.

I quan ell mateix explica que Catalunya, a canvi d'un etern dèficit fiscal, gaudia antigament d'un proteccionisme del seu mercat espanyol "natural", però que aquest ja no existeix, mentre que el dèficit continua, s'ha d'explicar amb més detall del perquè hem d'obtenir l'autodeterminació, la independència?

Tinguem clar, però, que "nosaltres sols" no podrem assolir la plena sobirania nacional sense un ampli, majoritari segment de la ciutadania. Ajudem-los a convèncer-se.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació