La classe xerrameca

-
L’expressió “The chattering classes” (la classe xerrameca) que fan servir els britànics descriu amb gran precisió aquells tertulians i comentaristes catalans que es passen el dia criticant els polítics, tot i que segons la Wikipedia, el terme es refereix a una secció de la classe mitja alta activa políticament i amb interessos socials, i que tenen connexions amb la classe política, els medis i el mon acadèmic.

Com que els periodistes no son politòlegs, i opinen del tema que sigui, molt sovint sense tenir gaire idea del que diuen, o fins i tot mentint, i no han d’assumir cap mena de responsabilitat del que diuen, ni legal ni, com en el cas dels politòlegs, acadèmica, causen un enorme perjudici a la Política en general.

Poso el mot Política amb majúscula per a diferenciar entre la politiquilla, les guerrilles d’interessos personals secundaris entre polítics, i la Política, el joc democràtic del que depèn el model de llibertats civils i socials que aspirem conservar o, en el seu cas, conquistar.

El fet és que els politics han de carregar amb la seva gran part de responsabilitat, sobre tot per aquesta politiquilla. Força sovint, alguns emeten uns missatges de gran contradicció, eludint les conseqüències de les seves escomeses i crítiques personals i de les seves determinacions polítiques, tot caient en clares incoherències. Ara bé, els polítics tenen gairebé exclusivament els medis, la premsa, la radio i la televisió, per a comunicar les seves idees. Aquest medis no son neutres i son aquests en que rau la responsabilitat de comunicar els conceptes polítics de forma més neutra, i sobre tot, portar a terme una funció més instructiva.

“Que no és la nostra funció!”, diran. Però han d’entendre que la forma en que ens informen té una gran transcendència en com percebem la política. Els i les periodistes decideixen quines frases caldrà citar, decidiran quins aspectes cal ressaltar, quines notícies polítiques comunicar. Com poden, doncs, defugir totalment la seva responsabilitat de la imatge que pot tenir la Política?

Prego, doncs, una forma més constructiva de fer la feina de comunicar, d’informar, que no condueixi als polítics a veure qui la diu més grossa per a sortir als titulars del diari de demà, i que potser aquests prenguin exemple del rigor dels periodistes i els medis.

És demanar massa que pensin, que pensem tots, en la Res Publica?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació