divendres, 1 de juny de 2007

La classe xerrameca

L’expressió “The chattering classes” (la classe xerrameca) que fan servir els britànics descriu amb gran precisió aquells tertulians i comentaristes catalans que es passen el dia criticant els polítics, tot i que segons la Wikipedia, el terme es refereix a una secció de la classe mitja alta activa políticament i amb interessos socials, i que tenen connexions amb la classe política, els medis i el mon acadèmic.

Com que els periodistes no son politòlegs, i opinen del tema que sigui, molt sovint sense tenir gaire idea del que diuen, o fins i tot mentint, i no han d’assumir cap mena de responsabilitat del que diuen, ni legal ni, com en el cas dels politòlegs, acadèmica, causen un enorme perjudici a la Política en general.

Poso el mot Política amb majúscula per a diferenciar entre la politiquilla, les guerrilles d’interessos personals secundaris entre polítics, i la Política, el joc democràtic del que depèn el model de llibertats civils i socials que aspirem conservar o, en el seu cas, conquistar.

El fet és que els politics han de carregar amb la seva gran part de responsabilitat, sobre tot per aquesta politiquilla. Força sovint, alguns emeten uns missatges de gran contradicció, eludint les conseqüències de les seves escomeses i crítiques personals i de les seves determinacions polítiques, tot caient en clares incoherències. Ara bé, els polítics tenen gairebé exclusivament els medis, la premsa, la radio i la televisió, per a comunicar les seves idees. Aquest medis no son neutres i son aquests en que rau la responsabilitat de comunicar els conceptes polítics de forma més neutra, i sobre tot, portar a terme una funció més instructiva.

“Que no és la nostra funció!”, diran. Però han d’entendre que la forma en que ens informen té una gran transcendència en com percebem la política. Els i les periodistes decideixen quines frases caldrà citar, decidiran quins aspectes cal ressaltar, quines notícies polítiques comunicar. Com poden, doncs, defugir totalment la seva responsabilitat de la imatge que pot tenir la Política?

Prego, doncs, una forma més constructiva de fer la feina de comunicar, d’informar, que no condueixi als polítics a veure qui la diu més grossa per a sortir als titulars del diari de demà, i que potser aquests prenguin exemple del rigor dels periodistes i els medis.

És demanar massa que pensin, que pensem tots, en la Res Publica?