dijous, 31 de maig de 2007

Què és Esquerra Republicana?

Soc d’ERC perquè soc d’esquerres, soc republicà, i soc independentista català. No soc cap d’aquestes coses de forma independent. Crec que ser Republicà comporta ser d’Esquerres, i no es pot ser d’Esquerres sense ser Republicà. Per altra banda, el Republicanisme implica la llibertat, constituïda de drets i deures socials, del ciutadà, no simplement com a objecte fiscal o econòmic, sinó també social i cultural. La meva cultura i societat semblen, per proves centenàries i seculars, incompatibles amb les de certes altres cultures ibèriques. La millor possible relació amb elles sembla ser la de la conllevància. Per això, millor ser sobirans i gestionar el nostre propi destí, ser independents.

Aquests doncs, son els valors i les fites a les que aspiro que arribi el meu poble. Evidentment, per a arribar-hi, haig de fer el que sé i puc per a convèncer als meus conciutadans que aquests son valors prou dignes i mereixedors. El meu partit, que tot i no ser perfecte, com qualsevol altre grup o organització humana, és la millor eina que crec que pot ajudar-m’hi. Per tant, acceptaré el que decideixin els meus companys, perquè crec que el sistema que hi regeix, l’assemblearisme, és el més democràtic possible.

La feina és feixuga i és un projecte a llarg termini. Cometrem errors, tindrem desavinences, tant internes com amb els nostres conciutadans, i patirem reversos. Però tot i això, crec que és el camí que hem de seguir. I cada vegada crec més que cada vegada més ciutadans i ciutadanes ho saben. El que cal és comunicar-ho millor, hem d’ajustar els nostre argument polític i la nostra manera d’organitzar-nos i de col·laborar amb els nostres conciutadans, segons va canviant la nostra societat, les maneres de viure, de treballar, de gaudir del lleure. Haurem de canviar moltes coses, però el que no hem de canviar mai és l’essència democràtica del nostre partit i els valors de l’Esquerra, del Republicanisme, i de la llibertat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

El que ha quedat clar amb la decisió de sortir del govern de Barcelona és que ERC no s’aferra a les prerrogatives dels càrrecs. La sortida no significa simplement que en Portabella deixarà de ser el Segon Tinent d'Alcalde, de President de la Comissió de Promoció Econòmica, Ocupació i Coneixement, i no sé què més. Significa que molts militants del partit hauran de deixar els seus càrrecs, la seva feina. Però els i les d'ERC no volen la poltrona si no és per a desenvolupar el seu projecte. He vist, personalment, càrrecs que hauran de perdre la feina votar a favor de la sortida d'ERC del govern del consistori de Barcelona.

El resultat de la manca de sintonia amb els i les 43.000 votants que varen votar a ERC el 2003 i no el 2007, és que s’haurà de treballar units, molt més intensament i eficientment, per a parlar amb ells i elles... el que calgui per a tirar endavant el projecte ciutadà d’esquerra, del republicanisme i del sobiranisme a Barcelona.

divendres, 25 de maig de 2007

EXCLUSIVA! Autocrítica de Cuní i Barbeta!

Aquest matí, al programa Els Matins de TV3, hi ha hagut una tertúlia en la que participava en Jordi Barbeta, la Lali Vintró, en Jordi Sánchez i en José A. Sorolla. Han estat comentant, com sempre, la manca de definició dels polítics en la política municipal, tema evident i reiterat a l’actual campanya. La crítica al programa d’avui anava especialment adreçada a en Mas, que va parlar a Tarragona, i en Zapatero a la Mar Bella a Barcelona, que han divagat sobre temes nacionals i en crítiques als seus adversaris, en lloc de parlar de política municipal. Ja sabem que n’hi ha hagut de crítica a tots els medis a tots els polítics de tots els colors.

Però, per sorpresa meva, la conversa s’ha desviat de sobte vers la incidència dels medis, en com es planteja la política per part d’aquests. Ha sortit que els polítics han de dir-la cada vegada més grossa, perquè si no, no surten al telenotícies del vespre o al diari del dia següent.

Primer en Barbeta i després en Cuní han admès que els medis i els periodistes s’han d’assignar la seva quota de responsabilitat per la desorientació i pel desànim conseqüent dels ciutadans quan toca anar a votar. En Cuní va més enllà i planteja la facilitat que hi ha de culpar als polítics del mal de l’abstenció.

Ja era hora! A veure si reflexionen els periodistes i els directors dels medis d’una punyetera vegada sobre el poder que tenen sobre la opinió i el perill que pot suposar a la mateixa democràcia, o com a mínim en la qualitat d’aquesta, segons què diuen com a líders d’opinió.

A què jugues, Vicent?

Aquesta tarda he al·lucinat. En Vicent Partal ha publicat a VilaWeb una noticia de fa dos mesos! Anuncia que...
El Consell Rector de l'Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona (IMI) ha acordat comprar sis mil llicències del paquet Microsoft Office 07 per 524.000 euros per tal de renovar els paquets ofimàtics dels treballadors de l'ajuntament, que ja tenen deu anys (Office 97).

De fet, aquesta “noticia” és del març de 2007, i es basa en una carta pública que es va adreçar a Jordi Portabella escrita el 29 de març, criticant-lo per aquest fet.

A part de que s’obvia que el consell rector de l'IMI que va prendre la decisió en darrera instància d'advocar pel programari propietari de Microsoft, compta amb una majoria qualificada de membres del PSC-PSOE, PP i CiU, i que només hi ha un membre d’Esquerra, que queda en absoluta i total minoria, s’oblida en Vicent de mencionar que des de la regidoria de la Ciutat del Coneixement, Esquerra va promocionar la difusió de Catix, la distro de GNU/Linux, la primera plataforma completament en català.

A més, malgrat la composició del Consell Rector de l’IMI, es va poder impulsar la migració d’alguns sistemes informàtics de l'Ajuntament de Barcelona al programari lliure, a més de fer una clara difusió pública del PL des de Ciutat del Coneixement, amb accions concretes de promoció del programari lliure (Institut Català del Programari Lliure, Setmana de les TIC de la Fundació de la UPC) en què intervingueren tots els actors implicats en el desenvolupament del programari lliure: universitats, empreses, agents socials i administracions públiques, tot impulsant experiències pilot d'implantació del programari lliure tant en d'altres administracions locals com dins el propi Ajuntament.

A què jugues, Vicent? A qui li vols fer un favor, publicant això el dia abans del final de la campanya? Al PSC-PSOE? A CiU?

dijous, 24 de maig de 2007

La llengua on càpiga

En Falcones, entre d’altres, li diu a en Bargalló que es fiqui la llengua on càpiga, en referència al que aquest ha dit del català i demés llengües com a “cultura” catalana. Bé, doncs la llengua la puc ficar on em plagui, però on es troba és al meu cap.

De fet, en el meu cap hi puc trobar cinc llengües, que faig servir amb més o menys destresa. Però la que faig servir millor és la llengua anglesa. És natural, vaig néixer, em vaig criar i educar a Anglaterra. Però visc a Catalunya. Vol dir això que la meva llengua, l’anglesa, és pròpia de la cultura catalana? Si escrigués novel·les amb més o menys èxit en anglès, podria anar a Frankfurt? En Falcones trobaria natural que m’invitessin? Crec que no.

Per altra banda, el mateix senyor escriptor pregunta que qui és en Bargalló per dir qui és en Falcones. Doncs li responc jo... som el que ens fa la societat. En Falcones és qui és i pot opinar el que opina pel que l’ha fet la societat. Jo soc el primer en defendre la llibertat de l’individu, però tinguem ben clar que no som absolutament res sense la societat en la que vivim i la que ens fa el que som.

Municipals, democràcia i partit

Ahir el vespre, vaig estar xerrant amb uns companys de les perspectives que tenen els diversos partits a les properes eleccions municipals. S’hi va comentar les raons darrera d’aquesta opinió cada vegada més estesa de desprestigi dels polítics i dels partits i, entre les causes, va sortir el descrèdit al nostre sistema polític difós sobre tot pels medis de comunicació.

Hi he estat rumiant i, tot i que s’ha de responsabilitzar clarament als partits i les seves estructures, que no permeten la flexibilitat suficient i imprescindible per a poder adaptar-se als missatges que haurien d’arribar de les seves bases, les que estan en contacte diari i directe amb les persones que els han d’elegir, i que els elegiran, els medis també haurien de començar a reflexionar en la responsabilitat que tenen.

Ja fa molts anys que es parla del quart poder en democràcia: 1r. el legislatiu, 2n. el judicial, 3r. l’executiu i 4t. els medis de comunicació. Però aquest últim ja fa temps també que no és independent. La majoria dels medis estan sota la batuta dels poders econòmics. El judicial tampoc és tot lo independent que voldríem. El legislatiu és essencialment els partits.

Per tant, cap dels poders és un exemple arquetípic d’element democràtic. És a dir, no vivim en democràcia, o millor dit, la democràcia en la que vivim no té la qualitat que hauria de tenir. Com es pot millorar, doncs, la qualitat democràtica? Doncs millorant la seva representativitat. Si volem que siguem més representats, tenim tres opcions: 1. aconseguir el poder econòmic suficient, 2. fer la revolució, i 3. canviar els partits.

Jo he adoptat la tercera opció. La primera em serà impossible, no tinc els diners suficients, ni els podré aconseguir (ja se’n encarregaran els poders econòmics), i la segona no la vull, sempre que tingui la oportunitat de la tercera. Així que he triat aquesta.

Vull canviar el partit. Si, soc militant d’un, i ho soc per dues raons: 1a. perquè essencialment lluita pel que jo crec, i 2n. perquè crec que és el partit que s’aproxima més a la democràcia que vull. És un partit assembleari. És Esquerra Republicana.

Com tota creació humana, és menys (potser molt menys) que perfecte. Però és el que hi ha. I la única forma que tenim de millorar-la és fent quelcom per perfeccionar-la. No s’hi val gemegar de lo malament que ho fan els polítics. No s’hi val passar de tot. Algú coneix res que progressi de mutu propi, sense fer l’esforç per que millori? No, oi?

Per tant, jo faré el que calgui per a que el meu partit, Esquerra Republicana, progressi, millori i es perfeccioni, amb la col·laboració dels i de les companyes, i no em posaré a gemegar que si els altres fan o deixen de fer això o allò altre.

dimecres, 16 de maig de 2007

Congratulations, Alex!

Crec que serà interessant llegir el discurs d’acceptació d’Alex Salmond com a primer ministre del nou govern d’Escòcia. Després d'agrair els líders de la oposició i a la seva familia, prossegueix...

El Parlament, cal recordar, fou creat pel poble d’Escòcia, creat en referèndum. És més gran que qualsevol dels seus membres, és més gran que qualsevol partit.

Crec que Escòcia està preparada pel canvi, preparada per la reforma. Som una nació petita, però tenim un gran futur. També tenim uns grans reptes.

S’ha dit fa uns instants que Escòcia és una nació dividida, i en funció de l’estretor dels resultats de les eleccions, puc entendre perquè alguns ho poden creure. Però no és el cas: no som una nació dividida.

Certament, la diferència entre rics i pobres és massa important; necessitem fer créixer més l’economia, necessitem tancar les ferides del passat, necessitem ser més verds, necessitem ser encara més llests. Però no estem dividits.

Tenim un sentit d’identitat, un sentit de comunitat. Tenim un sentit, per damunt de tot, d’un benestar comú d’Escòcia.

En cert sentit, no som ni un Parlament dividit. És clar, en aquesta banda de la cambra cerquem la independència i la igualtat per a Escòcia. Em diuen que no tothom a la cambra hi està d’acord amb aquesta política, tot i que alguns si.

Però crec que sí hi ha un ampli consens en aquest Parlament per a que assumeixi més poders el govern d’Escòcia, i hi ha una autèntica comprensió de que estem immersos en un procés d’autogovern. I crec que hi ha una consciència de la distància que ja hem recorregut.

El 1961, en Bashir Ahmad (segut darrera del Sr. Salmond, al vídeo) va arribar a Glasgow per a treballar de conductor d’autobusos. El 1961, la idea d’un parlament escocès era inimaginable. El 1961, la idea d’un escocès asiàtic, membre d’un parlament escocès, era doblement inimaginable.

Però en Bashir està aquí i nosaltres estem aquí, i aquesta part de la comunitat d’Escòcia està avui teixida en el mateix “tartan” del nostre Parlament. I som més forts, molt més forts, com a resultat. Així que som diversos, president, no pas dividits.

La naturalesa i la composició d’aquest tercer Parlament d’Escòcia fa que sigui imperatiu que aquest govern compti amb la força dels seus arguments al Parlament, i no pas amb l’argument de la força parlamentària. Malgrat tots els reptes que ens trobarem junts, els accepto com a una oportunitat per desenvolupar un model de democràcia fonamentalment més reflexiu.

Els dies que han passat des del 3 de maig han estat comprensiblement dominats per les qüestions de l’estructura del govern – hi haurà una coalició, o serà un govern en minoria? Permeteu-me dir-vos que el que importa més al poble que representem tots, és menys l’estructura del govern, i més el que nosaltres, tots nosaltres, realitzem per a aquest poble.

President, tots nosaltres en aquesta cambra tenim la responsabilitat de portar-nos de forma que respecti el Parlament que ha triat el poble. Suposarà paciència, maduresa i lideratge a totes les sensibilitats representades aquí. El meu compromís al Parlament avui és que qualsevol govern d’Escòcia que presidi respectarà i inclourà a aquest Parlament en la governació d’Escòcia durant els propers quatre anys.

En aquest segle, hi ha límits al que poden aconseguir els governs. Però hi ha una cosa que no mancarà mai a cap govern que presideixi, i és la màxima ambició per a Escòcia. Em comprometo plenament avui a liderar enterament i exclusiva en l’interès nacional d’Escòcia. Reclamarem el suport, política per política, d’aquesta cambra.

Aquest és el Parlament que ha elegit el poble d’Escòcia, i aquest és el govern que presidiré amb tot orgull.

Podeu veure-ho aquí (cal Real Media)

dilluns, 14 de maig de 2007

Mas s’alia amb en Piqué

Sembla que en Mas s’apunta als principis del PP de Badalona. Ara, és el tripartit que té la culpa de la immigració il·legal, de la concentració dels jihadistes europeus a Catalunya i en general del terrorisme d’arrel islàmica.

Deu ni do, sí que en té de responsabilitats el tripartit. Ja hem aconseguit l’estatus de país sobirà? Tenim les competències d’immigració, fronteres, armes de foc i política exterior? Caram, i jo sense assabentar-me’n!

Sembla que CiU està perdent els papers, i s’apunta a les inferències xenòfobes del PP, particularment de Badalona, a les quals ha donat suport implícit en Josep Piqué. És un cas de tots contra el tripartit? Doncs, crec que no. És un cas de pèrdua de direcció, en la que CiU li sembla que s’ha de barallar amb el PP pels vots de l’extrema dreta a Catalunya.

Però que no se’n adonen que el que estan fent és jugar amb un foc, que després no hi haurà bomber que l’apagui. El que no es pot fer és apuntar-se al joc del PP, apuntant a la immigració com a culpable de la delinqüència. Dels immigrants que han arribat a casa nostra, la enorme majoria paguen les seves contribucions a la seguretat social: ja haurien de saber que qui ha salvat a la SS son els immigrants!

Què hem de pensar? Que son tots una colla de terroristes? Que els hem de fer fora? I aleshores, qui farà la feina? Si la majoria del creixement econòmic dels últims anys reposa netament sobre les espatlles de la immigració. El que hem de fer, en lloc de crear unes fractures socials que després resultaran inabordables, és enfrontar els problemes que tenim, juntament amb els immigrants, i no enfrontant-nos amb aquests. Els immigrants son dels primers que pateixen el terror – molts varen fugir-ne; la delinqüència – com per exemple el tràfic de persones; la inseguretat social – manca d’habitatge, laboral, etc.

Per cert, jo vaig néixer a Anglaterra: jo també soc immigrant. Passa rés?

divendres, 11 de maig de 2007

Acabem amb el Grupo Godó!

L’article "Acabem amb la Vanguardia" de l’Hector López Bofill al seu nou blog en que fa una crida per acabar amb els privilegis de que gaudeix la Vanguardia m’ha fet pensar en una altra irregularitat (no sé quin altre qualificatiu donar-li... aberració?) del Grupo Godó.

Em refereixo a l’estrepitós incompliment de les condicions per les que es va assignar la concessió d’un múltiplex de TDT a Emissions Digitals de Catalunya, SA, de la qual és principal propietari el Grupo Godó.

Veiem com comença un article publicat al número de març del 2005 de “Enginy Tècnic”, la revista del Col·legi Oficial d’Enginyers de Catalunya:

El repte del llançament de la TDT a Catalunya

El passat 1 d’agost del 2004, la societat Emissions Digitals de Catalunya va guanyar el concurs de gestió i explotació d’un múltiplex de la Televisió Digital Terrestre a l’àmbit català.

Des d’aleshores, i conjuntament amb els seus accionistes, el responsables dels mitjans audiovisuals del Grup Godó estem treballant per oferir la màxima qualitat de producte als futurs usuaris de la nova televisió digital.

En aquest article, el director gerent de l’aleshores CityTV, en Jordi Orozco i Martí, justificava ja el desplegament lentíssim que ha resultat tenir la concessió. Ara, a gairebé tres anys d’aquesta, i a dos de l’article esmentat, la que ara s’anomena Td8 encara només emet regularment escombraria de producció aliena, amb un parell de produccions pròpies (que no qualificaré... vosaltres mateixos), principalment en llengua castellana.

Recordem que EDC va obtenir la concessió amb la condició, entre d'altres, de que l'emissió del 100% de la programació pròpia fóra en llengua catalana. Reposa un fotimer de sèries que ja s’havien emès a TV3 en català, però ho fan en castellà. I tot això tenint en compte que el Servei Català de Doblatge ofereix films i sèries traduïts al català a cost zero! A més a més, una altra condició de la concessió fou que hi hagués una “especial incidència en programes d'interès social i programes educatius”. Això és el que argumenten que son els programes de l’Arús?

Aquest incompliment és absolutament inadmissible. Quan es retirarà la concessió a Emissions Digitals de Catalunya?

dimecres, 9 de maig de 2007

La raó d’en Maragall

En una cosa combrego totalment amb en Maragall: que el futur del nostre projecte nacional rau a Europa, i no a España. Encara que l’actual versió de l’estatut no ens el "retoquin" gaire, España ja fa tard.

En aquest mon globalitzat, en que les administracions necessiten tenir una dimensió considerablement més important que aquella dels estats-nació hereves de les lluites de poder, polítiques o militars, del període s. XVIII~XIX, ja fa decennis que es va perfilant, després de la segona guerra mundial, un paradigma transnacional.

Aquest model, que ha partit de la superació del model de l’estat-nació, desenvolupant les estructures de poder establertes dins de les unitats econòmiques que son Estats Units i Amèrica, Japó (i ara Xina) i l’Extrem Orient, i Europa, agrupant els principals motors de França, Alemanya i el Regne Unit, ens indica que, tot i que aquests últims estats-nació lluiten per mantenir la seva primacia dins de la UE, se’ls acaba el moment històric.

España, doncs, arriba tard. La il·lusió d’haver consolidat l’estat-nació seguint el model de França, és efímera, ja que no ha convençut, després de 300 anys d’imposició, a gairebé ningú de les comunitats "perifèriques". El model francès aplicat a España ha fracassat. Les forces polítiques sorgides de la transició de dictadura a democràcia ha intentat inventar-se un model propi, a partir d’imatges captades del model alemany, potser una mica d’italià, certs elements del britànic, etc. Evidentment, per molt que hagin somiat alguns que aquest poti-poti hagi pogut superar la cultura imperial castellana, està clar que el "Problema catalán" o el "Problema vasco" és, en realitat, el "Problema español".

El futur projecte nacional català, doncs i més que mai, ha de veure’s en clau europea, ja no com a bot salvavides de les aspiracions democràtiques, tal com va ser abans i durant la transició, sinó com a projecte futur atenint-se al principi que serà cada vegada més imperant a la Unió Europea de "subsidiarietat", el principi pel qual l’administració ha d’estar el més proper possible a l’administrat: segons les necessitats serà cada vegada més a nivell municipal i "regional" (respectant el glossari europeu), i cada vegada menys a nivell d’estat-nació.

Per cert, avui és el "Dia europeu"! (Web del "Día de Europa")

dissabte, 5 de maig de 2007

Resultats eleccions al parlament escocès

Partit"Constituencies"Regional+/-Total
SNP2126+2047
LAB379-446
CON413-117
LD115-116
Altres03-143
SNP: Scottish National Party (Partit Nacionalista Escocès, independentista)
LAB: Scottish Labour Party (Partit Laborista Escocès, unionista,
integrat al partit britànic)
CON: Scottish Conservative & Unionist Party (Partit Conservador Escocès, fortament unionista, integrat al partit britànic)
LD: Scottish Liberal Democrats (Partit Liberal Democràtic Escocès,
integrat federativament al partit britànic)

El Parlament escocès es composa de 129 escons que representen 73 "Constituencies" o circumscripcions electorals, per a les que es vota a un candidat (el que més vots obté, guanya l'escó) i 8 "Regions" (56 escons, distribuïts segons el "Additional Member System"). Per a més informació, aneu al web del Parlament escocès.

divendres, 4 de maig de 2007

dijous, 3 de maig de 2007

El projecte nacional i els nou vinguts

Vaig néixer a Londres, m’hi vaig criar i m'hi vaig educar. Soc doncs, fins a cert punt, anglès, tot i que el meu pare i la meva avia em varen ensenyar el català i el que és Catalunya, i que fa tants anys que visc aquí (vaig venir després de palmar en Paco).

Per tant, crec que sé com pot ser venir a una país nou, i com és ser nouvingut a Catalunya. Per començar, mira que costava que els catalans em parlessin en català! Tal com vaig comentar el desembre passat a “La llengua perilla”, el problema, l’amenaça més important no son els nouvinguts que no parlen el català: son els catalans que no els hi parlen en català a ells!

Quan aprendrem els catalans que no fem cap favor ni a la llengua, ni a nosaltres mateixos, i encara menys als nouvinguts, parlant-los en castellà?

Afortunadament, hi ha una bona colla de nascuts a l’estranger que volen viure en normalitat en català, als Països Catalans! Tenen un web, IMMI.cat, on expliquen els seus objectius:

  • La creació de canals de comunicació social realitzats per equips conjunts de persones d’origen immigrat i catalans d’origen.
  • La llengua vehicular de Immi.Cat serà el català. També desenvoluparem publicacions en les llengües de les comunitats majoritàries als PPCC i en el sistema TSI.
  • Afavorirem i reclamarem la presencia de persones immigrades als mitjans de comunicació.
  • La edició de productes culturals de la cultura dels països catalans, concebuts especialment per connectar amb la població d’origen immigrat.
  • La edició de productes culturals de la cultura de les comunitats d’origen immigrat, concebuts especialment per connectar amb la població dels Països Catalans.
  • Immi.Cat funcionarà també com un grup d’opinió, per afavorir la inclusió dels projectes personals dels immigrants en el projecte històric dels Països Catalans.
  • Els integrants de Immi.Cat participarem activament dels debats i accions reivindicatives per la defensa dels drets dels Països Catalans a decidir el seu futur, cap una societat de progrés sobirà i democràtic.
  • Reivindiquem la igualtat entre les persones en drets i obligacions.

Aquestes persones vingudes d’arreu ens volen ajudar a perdurar i sobreeixir com a poble: per a que així pugui ser, els hem d’ajudar a ajudar-nos; els hem de rebre com a propis; hem d’obrir-los els braços i abraçar el que poden aportar al nostre poble i cultura, per a esdevenir la nova Catalunya, lliure i sobirana, del futur.

dimecres, 2 de maig de 2007

Projecte nacional

Voldria tractar el futur polític nacional des de la visió que pot 'aportar' el màrqueting (no rieu, ni feu ganyotes, sis plau):

Percepció - procés cognitiu en el qual les persones seleccionen, organitzen i interpreten estímuls del medi ambient exterior (publicitat) o de fonts internes (necessitats).

Avui, no es cerca el 'millor' producte. Tots satisfan +/- les necessitats; la seva qualitat és +/- igual. En el cas de les propostes polítiques, tots volen atreure el votant mitjà, des de IC fins al PP. Tots proposen unes solucions difícils de diferenciar-se entre si: per això es decanten tant vers la crítica personal, vers la crítica destructiva, ja que no hi ha alternativa, no hi ha crítica constructiva.

Ens hem de diferenciar, doncs, d'altre forma. S'ha de 'vendre' passions, percepcions, sensacions i sentiments. Es tracta, doncs, de promoure un sentiment de pertinença a la comunitat. La qüestió és, a quina comunitat? Qui s'obra més a un ventall més ampli de ciutadans? Amb quines polítiques podem atreure més sentiment, més emoció, més proximitat?

Espanya ho està fent força bé per a alienar la comunitat catalana: ho estem veient en les iniciatives de la societat civil, i també a alguns sectors dels partits, al menys aparentment. Però cap a on hem d'apuntar en els propers mesos, anys, decennis? Em sembla que aquest és un dels aspectes en que van ben perduts, tant a ERC (i es nota) com als demés partits.

Serà imprescindible encarrilar les estratègies en els propers congressos, conferències, etc. per a tenir-ho en compte. No podem permetre que es prioritzin els interessos sectaris sobre la generalitat del país, la nostra nació, el nostre projecte nacional.