Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2007

Pasqual i el seu error

M’encanta el que suposa el regal d’en Forges a en Maragall: una caricatura d’ell mateix amb el lema “Penso, aprés destorbo”. És un principi amb el qual m’agrada pensar que combrego, tot i que moltes vegades quan el veig aplicar, m’embrida! Però el destorb intel·lectual és equivalent a la crítica constructiva. És essencial per a detectar les mancances, i a la vegada poder-les corregir. Un altre lema que m’agrada és el “Errare humanum est” d’en Sèneca. Implica la oportunitat de rectificar, que no s’ha de deixar passar mai. Tots cometem errors: no fer-ho no seria humà. El que és important en que en Maragall corregeixi no és l’admetre que s’equivoqués (tot i haver-ho fet), sinó que significa que accepta el seu error, i això és el més conseqüent que pot fer un ser humà, perquè pavimenta el camí vers l’excel·lència. Seria bo que alguns ho fessin, i ben sovint. Ara bé, tot això no dispensa del rescabalament. Tot i que errar és humà, s’ha de rendir comptes, s’ha de reconèixer, i s’ha d

“El coronel Macià” - una història de cine

La pel·lícula “El coronal Macià” és una història de cine. Un militar, monàrquic, de “regio honor”, que considera que els seus companys d’armes no son dignes de ser-ho, i per això deixa cos i antiguitat, a punt de graduació a coronel, per a lluitar políticament la ignomínia d’uns necis que no pensen més que en la seva España, i no l’Espanya del seu poble. En Macià era, de bon començament de la seva activitat política, fins i tot abans de deixar les armes, profundament d’esquerres. Rebutja les propostes de la seva pròpia família d’incorporar-se en les dretes d’en Mauri, per a fer costat dels jornalers del camp de Lleida. L’última pel·lícula d’en Josep M. Forn ho deixa ben clar. Una obra extremadament ben documentada, un “docudrama” de pel·lícula i molt didàctic, que ens mostra que els temps no canvien, tot i que hagin passat tres o quatre generacions. La pel·lícula biogràfica d’en Macià ens mostra perquè, tot i voler-ho ser, no va poder ser espanyol i català. I amb el pas del

Cuní i el messianisme

Aquest matí he vist a Els Matins de TV3, en ocasió de la promoció del programa “ Terra Lliure, punt final ” ( dissabte 14 d'abril a les 22 hores pel Canal 33 ), una entrevista a en Josep Musté, ex-militant de Terra Lliure. I au! Tots contra el terrorista, tot i haver passat el seu procés i pena. Un dels tertulians, en Lluís Marco, que venia a presentar l’obra de teatre, "Els soldats de Salamina", li ha expressat que ell mateix no defensaria el seu poble amb les armes. Però, oi que hi ha herois de la història, i no només la nostra, que han defensat el poble amb les armes? Què en pensa, en Marco d'en Rafael de Casanova o d’en Josep Moragues? I d'en Macià? Sent escarni pels Fets de Prats de Molló? Què sent pel amotinats del “Dos de Mayo” de 1808? Menysprea la resistència francesa? El nostre ha de ser l'únic poble que no ha de poder defensar-se? Com bé ha dit en Musté en un altre moment de l'entrevista, les armes son una eina que fas servir quan

Qui té por al terrorisme islàmic?

Imatge
Com m’agrada ser provocador! Però és que la provocació fa reaccionar i espero que aquesta farà considerar les nostres prioritats Segons les darreres dades de l’ IDESCAT disponibles, del 2005, l’esperança de vida d’un nounat català és de més de 77 anys, i d’una nounada catalana, de més de 84 anys. Si ets home de 50 anys, sembla que et queden encara uns 30 anys. Si ets dona, uns 35. La mateixa font ens indica que els accidents de trànsit es varen cobrar 641 vides i varen produir 28.406 ferits. Segons l’ INE , el mateix any 2005, les malalties del sistema circulatori es varen endur 19.083 vides, de tumors varen morir 16.122 catalans i catalanes; de malalties del sistema respiratori (incl. grips i pulmonies), 6.995; de trastorns mentals i del comportament (incl. drogodependències), 3.130; ... D’homicidi, varen morir 45 catalans i catalanes. De terrorisme, 0. No vull menysprear l’efecte potencial del terrorisme sobre la nostra societat, i menys encara sobre els individ

Oligarquia espanyola

Tot i que soni a revolució marxista-leninista, de filosofies polítiques anacròniques, de lluites de classe del passat, reprenc el tema de les oligarquies, ja que, lluny de ser una cosa pretèrita, incideix de forma crítica i contundent en l’estructura de l’estat, i en el greuge que causa a la llibertat del poble de Catalunya, de tots i cadascú de nosaltres, siguem catalans i catalanes de soca-rel, fills de les onades de nouvinguts anteriors, o nouvinguts d’ara. Molts ciutadans estan convençuts de que la solució als seus problemes no son els embolics identitaris, que Espanya necessita estar unida davant dels poders econòmics internacionals, i que la “disgregació” (o helvetització - els espanyolistes ja no parlen tant de balcanització) d’Espanya, debilitant-la davant dels grans conglomerats econòmics que dominen, ja no Espanya, sinó el mon. Però aquest és un plantejament equivoc Primerament, els estats de dimensions mitjanes, com ho és Espanya, ja no son prou potents per a defendre els in