En Pujol escarransit

-

Avui llegeixo a la Vanguardia que en Pujol no va impulsar una reforma de l’estatut per por. No ho va fer perquè li semblava que Catalunya podia tirar endavant perquè aquell Estatut era suficient, una eina capaç de menar al nostre país vers un futur prometedor, no. Va evitar una pugna amb una Espanya que sabia (i sap) que no vol permetre que Catalunya, els catalans i catalanes, vinguem d’on vinguem, ens desenvolupem tal com considerem nosaltres que ho hem de fer, subjugant-nos a les directrius d’uns forans a la nostra societat.

Diu que "en un moment determinat, la voluntat del poble de Catalunya diu que s’ha d’anar a reformar l’estatut", però que ell "anava per altres camins". Aquest és el President venerable que teníem, el líder que ens havia de portar a coses millors, el que ens ha deixat com a hereu de la seva política en Mas?

En Pujol ha deixat veure el plomall de CiU, dels que es vanaglorien d’un passat millor amb un govern que ho sabia fer millor. En Pujol deixa veure que tenia una política escarransida, que era un President escarransit. Millor no fer soroll que no exigir el que hem de tenir: llibertat i una autèntica democràcia on ens respectin la nostra voluntat.

Comentaris

Anònim ha dit…
Amb aquesta política escarransida, i amb uns pressupostos molt més minsos que els d'ara, va aconseguir una Radio Televisió catalana totalment en català en contra del que volien el PP-PSOE. Una immersió lingüiística a l'escola. Tenir una de les millors xarxes hospitalàries i de qualitat, una política integradora i durant el seu mandat la nació catalana ocupà el primer lloc en el rànquing polític, econòmic i social. Va ser qui va proposar la supressió de la "mili" i va aconseguir traspassos que no estaven contemplats ni en l'Estatut ni en la Constitució, como era el traspàs de la policia de tràfic. Els socialistes van bloquejar durant 11 anys el traspàs de la policia i van començar a dictar lleis, com la LOAPA, que Pujol va combatre i va guanyar als tribunals.
Tothom a Catalunya se sentia orgullós de ser català i els de la resta de l'Estat envejaven la nostra situació política.
L'escarransit és el balanç de 7 anys de tripartit en els que ens han marcat els gols que han volgut.
El Mas li dóna mil voltes al Montilla i als seus escolans i en el seu discurs hi ha contingut i proposta per tirar endavant el país i no rancúnies i ullades al passat del que només convé.
16 de novembre, 2009 14:35
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació