Un mon al revés

-

En el seu article d’avui a El Periódico, en Josep Fontana, catedràtic d’història de la universitat Pompeu Fabra, argumenta que votar negativament al referèndum pel nou estatut “només tindria sentit si això signifiqués que tot seguit s'iniciaven unes noves negociacions per aconseguir-ne un altre de més satisfactori”.

Jo ho sento pel senyor catedràtic, però no sembla que entengui, tot i la seva suposada visió històrica, el que passaria si guanyés el No. Diu que “necessitem aprofitar les oportunitats que ens ofereix per fer camí endavant”. Més peix al cova, Sr. Fontana? Que no entén que els avenços arriben quan lluitem per atènyer-los? Quan argumenta la Constitució espanyola de 1978 com a exemple del possibilisme, recordem que portem gairebé 30 anys amb aquesta constitució i ja veieu el que costa canviar-la per a adequar-la a les necessitats del nostre poble. Això no és possibilisme.

Per altra banda i com hauria de entendre perfectament el catedràtic d’història, cal tenir en compte que era en profunda essència un altra context: es passava d’una dictadura a una democràcia que no sabíem com seria, i se’n aprofitaven els poders fàctics de la incertesa que això creava. A més a més, la partida ja s’havia decidit no pas amb el referèndum, aprovació de la que els poders fàctics s’encarregarien d’assegurar amb la por i la connivència del PSOE, sinó amb la “Ley para la Reforma Política” de 1976, redactada pel Presidente de las Cortes y del Consejo del Reino, en Torcuato Fernández Miranda, i presentada pel procurador a Cortes, en Miguel Primo de Rivera, descendent aquest de la il·lustre nissaga de l’establishment militar i feixista, ambdós franquistes de soca arrel.

Sembla mentida que permetem i fins i tot facilitem que avui els poders fàctics tractin de jugar amb la incertesa de la mateixa forma en que ho varen fer aleshores. Però avui, sabem quin és el context i tenim una cultura democràtica d’un altre calat. Hem de saber que ara, les armes de lluita política no son les de foc, com ho eren aleshores, tot i que des d’alguns estaments ens hagin volgut ficar la por amb la remor dels sabres. Avui, Sr. Catedràtic, és un altre moment històric en que les armes de lluita son els nostres vots i que aquests seran verdaderament útils per atènyer els avenços que es mereix el poble de Catalunya.

Prou de peix(et) al cova!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Canvi radical de l'estat espanyol: un repte inassumible?

-
L'estat espanyol és, com tots en el marc polític occidental modern, un estat sobirà territorial. És a dir, l'estat nacional que Espanya sempre ha aspirat a ser es fonamenta en el principi territorial. La identitat política dels seus ciutadans depèn de la residència en algun espai territorial específic, dins del qual les institucions es poden organitzar de diferents maneres (p. ex. federal, o bé unitari). És la pau de Westfàlia de 1648 (tractats d'Osnabrück i de Münster, i també dels Pirineus de 1659) que marca l'establiment d'aquesta concepció i el començament de l'era moderna, l'estat–nació modern i el final del feudalisme. Per tant, és aquí quan neix l'estat–nació sobirà, estretament associat amb la territorialitat. A l'avantsala d'aquest nouveau régime , s'havia desenvolupat la doctrina de la sobirania exposada per l'economista–filòsof francès Jean Bodin ( enllaç en anglès ) als seus “ Six Livres de la Republique ” (1576), enormement
Més informació

La llengua perilla: Culpables? Els catalans!

-
Fa uns mesos, vaig assistir a un curs d’inici a una llengua estrangera, a la que assistíem diverses persones que, em consta, son tots de parla catalana i que volem defensar la nostra llengua. El professor, no català, ens va explicar, en català, que encara no dominava la nostra llengua, i que ens agrairia poder impartir les classes en castellà. Varem acceptar tots i sense excepció. Les classes varen iniciar-se amb total normalitat. Però a partir d’aquell moment, molts dels assistents varen fer servir el castellà per a adreçar el professor. Recordem que son militants catalanistes defensors de la llengua, i tot i així, canviaren automàticament al castellà al adreçar-se a un estranger. Això em recorda quan vaig arribar a Catalunya (sóc nascut a Anglaterra). Ja parlava el català i l’emprava sempre que podia. Feia aleshores de professor d’anglès, i sabia que la millor forma d’aprendre un idioma és fent-lo servir. Però sovint, quan entrava a les botigues, on els dependents atenien a les clie
Més informació

Que la IMprudència no ens faci traïdors!

-
En Jordi Carbonell, que fou amic del meu pare, que havia estat a casa a Londres i que havien lluitat colze a colze, i per tant al que vaig conèixer de menut i tot, per qui sempre he tingut gran, grandíssim respecte, va dir l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi "Que la prudència no ens faci traïdors!" Aquell era un altre context, acabàvem de sortir de la dictadura, entràvem en la 'transició', aquesta de la que realment no hem passat mai, i la 'prudència' aleshores era equivalent a aquella dita tan catalana de què "El meu mal no vol soroll". El no fer soroll era la traïció, calia fer soroll, calia sortir i lluitar per "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"! Avui, el soroll l'hem fet, el fem i el seguirem fent. Però ara, la prudència és una altra cosa, la prudència no és "el meu mal no vol soroll", sinó que la prudència és planificació, tenir un pla A, B, i C, tenir clares les conseqüències de c
Més informació