dilluns, 15 de maig de 2006

Un mon al revés

En el seu article d’avui a El Periódico, en Josep Fontana, catedràtic d’història de la universitat Pompeu Fabra, argumenta que votar negativament al referèndum pel nou estatut “només tindria sentit si això signifiqués que tot seguit s'iniciaven unes noves negociacions per aconseguir-ne un altre de més satisfactori”.

Jo ho sento pel senyor catedràtic, però no sembla que entengui, tot i la seva suposada visió històrica, el que passaria si guanyés el No. Diu que “necessitem aprofitar les oportunitats que ens ofereix per fer camí endavant”. Més peix al cova, Sr. Fontana? Que no entén que els avenços arriben quan lluitem per atènyer-los? Quan argumenta la Constitució espanyola de 1978 com a exemple del possibilisme, recordem que portem gairebé 30 anys amb aquesta constitució i ja veieu el que costa canviar-la per a adequar-la a les necessitats del nostre poble. Això no és possibilisme.

Per altra banda i com hauria de entendre perfectament el catedràtic d’història, cal tenir en compte que era en profunda essència un altra context: es passava d’una dictadura a una democràcia que no sabíem com seria, i se’n aprofitaven els poders fàctics de la incertesa que això creava. A més a més, la partida ja s’havia decidit no pas amb el referèndum, aprovació de la que els poders fàctics s’encarregarien d’assegurar amb la por i la connivència del PSOE, sinó amb la “Ley para la Reforma Política” de 1976, redactada pel Presidente de las Cortes y del Consejo del Reino, en Torcuato Fernández Miranda, i presentada pel procurador a Cortes, en Miguel Primo de Rivera, descendent aquest de la il·lustre nissaga de l’establishment militar i feixista, ambdós franquistes de soca arrel.

Sembla mentida que permetem i fins i tot facilitem que avui els poders fàctics tractin de jugar amb la incertesa de la mateixa forma en que ho varen fer aleshores. Però avui, sabem quin és el context i tenim una cultura democràtica d’un altre calat. Hem de saber que ara, les armes de lluita política no son les de foc, com ho eren aleshores, tot i que des d’alguns estaments ens hagin volgut ficar la por amb la remor dels sabres. Avui, Sr. Catedràtic, és un altre moment històric en que les armes de lluita son els nostres vots i que aquests seran verdaderament útils per atènyer els avenços que es mereix el poble de Catalunya.

Prou de peix(et) al cova!