dimecres, 31 de maig de 2006

Iberia no és propietària dels “slots” del Prat

Iberia vol reduir la seva presència al Prat. Doncs endavant. Però que no es cregui que podrà disposar dels “slots” de que gaudeix actualment. Si vol renunciar, que ho faci, però el propietari dels “slots” és l’empresa gestora de l’aeroport.

Això ens porta a considerar qui gestiona l’aeroport. Si AENA vetlla realment per tots els usuaris, i no només per les aerolínies, oferirà els slots als millors postors, i no necessariament a la línia de baix cost que vol crear Iberia per a omplir el buit que pensa deixar.

Si AENA no vetlla pels millors interessos de la nostra economia, de tots els que afecta, per tant no només els usuaris directes, consumidors i aerolínies, sinó als tercers: és a dir a l’economia general catalana, més raó per la que s’haurà de traspassar la gestió dels aeroports a la Generalitat.

diumenge, 21 de maig de 2006

Nova llei d'accés a la recerca subvencionada per Estats Units

Una nova proposta de llei a Estats Units defèn l’accés lliure als resultats de la recerca subvencionada per l’estat, mitjançant Internet.

La “Llei d’accés públic a la recerca federal” (Federal Research Public Access Act), presentada el 2 de maig pels senadors John Cornyn (republicà) i Joe Lieberman (demòcrata), exigirà, de ser aprovada, que tota agència federal (és a dir, depenent de l’administració central) d’Estats Units amb pressupostos de més de 100 milions de dòlars (84.507.000€) anuals implementi una política d’accés públic. Aquesta proposta s’ha fet després d’un estudi de la Comissió Europea sobre el sistema de publicació científica europeu, que recomana, entre d’altres coses, que es publiquin els resultats que sorgeixin de recerca subvencionada per la UE després d’un cert període de temps.

L’informe europeu també recomana que s’estableixi que les condicions siguin equànimes en el camp de la publicació de resultats de recerca. És a dir, el model de negoci de la publicació no ha d’inclinar-se a favor dels editors establerts, i que cal permetre l’experimentació i la competència entre diversos models de negoci.

La proposta de llei americana exigirà que tot equip de recerca subvencionat parcialment o total per una agència federal presenti una còpia en format electrònic dels seus articles de recerca (papers) que hagin estat aprovats per a la seva publicació en una publicació especialitzada. Els articles es conservarien en un dipòsit digital mantingut per l’agència en qüestió o en algun altre dipòsit apropiat, que garanteixin l’accés lliure al públic, la interoperativitat i la conservació a llarg termini, tot dins d’un termini el més curt possible després de la seva publicació i mai més de sis mesos.

D’aquesta forma, la societat en general podrà obtenir un retorn sobre la inversió dels diners públics aportats pels contribuents, i també ajudarà a accelerar la innovació científica amb els beneficis econòmics i socials que això suposaria.

Les noves tecnologies obren uns canals de comunicació del coneixement i dels resultats de la creativitat en diversos camps i la societat no pot permetre que el "Establishment" pugui eternitzar els seus models monopolístics o oligàrquics aprofitant el seu poder econòmic i polític. En els segles passats, en que s’han anat fent progressos importants que han canviat la fesomia dels processos econòmics i socials, qualsevol intent de fer perdurar sistemes superats ha estat inútil: el teler domèstic ha deixat pas a la fàbrica tèxtil; el cavall ha donat pas al tren i a l’automòbil; les cartes postals al telex, i aquest al correu electrònic. I tots aquests desenvolupaments han produït un millor benestar per a tots, si no al curt termini, sí al mig i llarg.

No permetem que uns interessos particulars establerts obrin en contra del progrés de la societat en general.

dijous, 18 de maig de 2006

La globalització és antiga

La globalització existeix des de fa segles: penseu en les Companyies britànica, holandesa i francesa de les Indies Orientals, la Levant Company, la Companhia de Moçambique, o la Deutsche Neu-Guinea Compagnie, dels segles XVII a XIX, per donar només uns quants exemples. Potser la més coneguda és la South Sea Company, que va fer fallida després d'una especulació en les seves accions i la conseqüent bombolla econòmica (sona a quelcom més recent, oi?).

Aquestes empreses estaven formades per inversors europeus per a explotar les noves colònies. És clar que eren eines de colonització, però les funcions econòmiques (gestió i arbitratge de la oferta i la demanda a diversos llocs del mon) no eren essencialment diferents de les empreses multinacionals "globalitzades" d'avui. I està clar que es movien en una economia "global".

El que sí ha canviat en els últims decennis és que l'avantatge en l'equilibri del poder no es decanta necessariament a favor de les empreses occidentals (vegeu l'auge de les empreses informàtiques o d'indústries pesades xineses, coreanes o índies). Així mateix, les noves tecnologies han "aplanat" el mon (tal com suggereix en Thomas L. Friedman a "The World is Flat").

dilluns, 15 de maig de 2006

Un mon al revés

En el seu article d’avui a El Periódico, en Josep Fontana, catedràtic d’història de la universitat Pompeu Fabra, argumenta que votar negativament al referèndum pel nou estatut “només tindria sentit si això signifiqués que tot seguit s'iniciaven unes noves negociacions per aconseguir-ne un altre de més satisfactori”.

Jo ho sento pel senyor catedràtic, però no sembla que entengui, tot i la seva suposada visió històrica, el que passaria si guanyés el No. Diu que “necessitem aprofitar les oportunitats que ens ofereix per fer camí endavant”. Més peix al cova, Sr. Fontana? Que no entén que els avenços arriben quan lluitem per atènyer-los? Quan argumenta la Constitució espanyola de 1978 com a exemple del possibilisme, recordem que portem gairebé 30 anys amb aquesta constitució i ja veieu el que costa canviar-la per a adequar-la a les necessitats del nostre poble. Això no és possibilisme.

Per altra banda i com hauria de entendre perfectament el catedràtic d’història, cal tenir en compte que era en profunda essència un altra context: es passava d’una dictadura a una democràcia que no sabíem com seria, i se’n aprofitaven els poders fàctics de la incertesa que això creava. A més a més, la partida ja s’havia decidit no pas amb el referèndum, aprovació de la que els poders fàctics s’encarregarien d’assegurar amb la por i la connivència del PSOE, sinó amb la “Ley para la Reforma Política” de 1976, redactada pel Presidente de las Cortes y del Consejo del Reino, en Torcuato Fernández Miranda, i presentada pel procurador a Cortes, en Miguel Primo de Rivera, descendent aquest de la il·lustre nissaga de l’establishment militar i feixista, ambdós franquistes de soca arrel.

Sembla mentida que permetem i fins i tot facilitem que avui els poders fàctics tractin de jugar amb la incertesa de la mateixa forma en que ho varen fer aleshores. Però avui, sabem quin és el context i tenim una cultura democràtica d’un altre calat. Hem de saber que ara, les armes de lluita política no son les de foc, com ho eren aleshores, tot i que des d’alguns estaments ens hagin volgut ficar la por amb la remor dels sabres. Avui, Sr. Catedràtic, és un altre moment històric en que les armes de lluita son els nostres vots i que aquests seran verdaderament útils per atènyer els avenços que es mereix el poble de Catalunya.

Prou de peix(et) al cova!

dissabte, 13 de maig de 2006

Crisi? Quina crisi? (i 2)

Fa 3 setmanes vaig comentar que la “crisi” del Govern de la Generalitat tenia molt a veure amb la lluita interna al PSC i entre aquest i el PSOE. Doncs, a part de l’enfrontament amb ERC, sembla que en Maragall de nou es planta davant de l’aparell del PSC i els Montillistes, i els amics d’aquests a Madrid. En Maragall està lluitant per sobreviure dins d’un organigrama que cada vegada està compost per més “estatalistes” (és a dir, espanyolistes) i cada vegada menys “catalanistes” (és un dir, a seques).

En Zapatero, aquell suposat amic federalitzant ja no sembla tant aliat, i cada vegada es mostra més enemic. Potser els socialistes catalans que de veritat volen que el seu país avanci comencin a pensar més en plantar-se davant dels espanyolistes i plantegin passar a una postura més obertament nacionalista catalana i pensin menys en les poltrones dels seus líders. En tot cas, els seus seran cada vegada menys en nombre i en importància al PSC-PSOE.

La Independència de Shirley-Anne Somerville

Shirley-Anne Somerville treballa al Royal College of Nursing i es presentarà pel Scottish National Party (SNP) a les eleccions al Parlament escocès del 2007

"Per a mi, la independència escocesa és qüestió de que la nostra nació tingui la confiança d’assumir la responsabilitat del seu propi futur.

Quan mirem per Europa, no qüestionem el dret de Dinamarca a la independència, no suggerim als noruecs que considerin renunciar al dret de governar-se a si mateixos i no ens preocupem que l’economia de Luxemburg s’enfonsi en la bancarrota simplement perquè tingui una població de menys de mig milió. Fins i tot felicitem a països com la República Txeca i Eslovàquia quan aconsegueixen la seva pròpia independència. Ningú se li hauria acudit suggerir que no tenien el dret d’emprendre el seu propi camí perquè fossin massa petits o ximples.

La Independència és normal. Els països tenen el dret de prendre les seves pròpies decisions i Escòcia no hauria de ser diferent.

Estic orgullosa pel meu país i el que hem aconseguit, però podríem fer molt més si fóssim independents. Tothom que viu a Escòcia i aquells que en el futur vindran a conviure amb nosaltres podem construir un país que no simplement té cura de la seva gent, sinó que pot jugar un paper curull i propi a l’escenari mundial."

dimecres, 10 de maig de 2006

El “desgavell” de la política catalana

Se suposa que l’executiva del PP representa als seus militants que, essencialment, son el seu partit; el mateix hauriem de poder dir del PSC-PSOE, d'IC-V i de CiU.

I Esquerra? Perquè es qüestiona el fet que respecti la seva democràcia interna i l’Executiu rectifiqui una decisió que estima la seva militància que és errònia? Perquè no es respecta la decisió totalment i impecablement democràtica? És que els demés partits no poden acceptar que un partit faci cas a la seva militància?

Per a “perdonar” aquest “pecat”, cal que l’executiva d’Esquerra practiqui una política de ‘faits accomplis’ i que bombin el que pensi la militància? Potser que s’ho facin mirar els partits catalans. El que veig jo és que a les élites de l’establishment polític català li manca una essència democràtica i deixa entreveure una reacció d’interessos propis que no tenen res a veure amb els interessos de Catalunya.

Rectificar és de savis, i potser el PSC-PSOE, CiU i IC-V també rectifiquin el desgavell i la manipulació de la que, o bé han estat còmplices, o bé han estat víctimes. Per manipulació, em refereixo a com, per una banda en Zapatero i el PSOE s’han saltat la posició dels seus companys del PSC, i per l’altra en Mas i Convergència han traït els seus propis principis pel que varen negociar amb tanta força i fins a l’últim moment l’Estatut del 30 de setembre al nostre Parlament, però que han desaparegut davant d’en Zapatero i han claudicat a la primera per a guanyar punts i quedar bé a Madrid.