diumenge, 30 d’abril de 2006

Val la pena arriscar-se a emprendre en el sector TIC?

La setmana passada vaig assistir a una “Tertúlia/Conferència” a la Sala Paranimf de La Salle, en que es feia la pregunta “Val la pena arriscar-se a emprendre en el sector TIC?”. Hi va haver unes extenses disquisicions sobre la globalització i la innovació. En Josep M. Piqué, el director del Parc Tecnològic La Salle va comentar que les empreses catalanes havien de canviar el xip i fer-se globals, preparant-se per un mon cada vegada més petit i una competència cada vegada més universal. Parlava sobre tot de l’exemple de les empreses nord-americanes localitzades a l’anomenada Silicon Valley a l’àrea de la Badia de San Francisco que es mouen pel mon, venen els seus productes i servei des de Minnesota fins a Bangkok, passant per Terrassa i Roma.

Davant d’això, vaig comentar que la majoria del volum de negoci de les empreses TIC a la coneguda Vall no és global, sinó local. És a dir, la majoria d’oportunitats de negoci a la Vall no resideixen en crear empreses globals, o amb operacions globals, sinó en participar a l’ecosistema de negoci local que hi existeix. Evidentment, una bona part de l’estructura econòmica de l’àrea es fonamenta en empreses multinacionals, i no vull plantejar que s’ignori la globalització. Però aquesta depenen de tot un entramat empresarial, tecnològic i econòmic local.

A més a més, les multinacionals globals TIC de la Silicon Valley sorgeixen d’un entorn creat fa ja més de setanta anys pel centre de recerca governamental al “Moffett Federal Airfield”, incloent el “NASA Ames Research Center”. Tot un eixam de petites empreses servien a aquestes instal·lacions militars, navals i de les forces aèries. La clau del desenvolupament en la “Silicon Valley” va ser quan es va establir el “Stanford Industrial Park” (després el “Stanford Research Park”) als anys 30, on diversos antics alumnes de la Universitat de Stanford varen crear una empresa de components per a radars militars. Després, el 1939, William Hewlett and David Packard, també alumnes de Stanford, hi varen fundar Hewlett-Packard. Les primeres empreses d’alta tecnologia es varen basar inicialment en tecnologia punta, generalment orientada al mon militar, en la que el govern estava invertint enormes quantitats de diners en la cursa armamentística dels anys 50 i 60.

Què ens diu això? Doncs que cal unes enormes injeccions de capacitat financera, aliada a la compra a escala immensa dels productes i serveis per part del comprador més important, el govern. I això és el que està passant ara? Doncs no. El govern amb el que podem comptar, el de la Generalitat, compra a les multinacionals que pràcticament no reinverteixen a la nostra economia. Oh, és clar! Obren “centres d’excel·lència”, però si mirem el que realment fan aquí veurem que és inversió en operacions comercials. El Centre de Tecnologies i Telecomunicacions, la central de compres tecnològiques de la Generalitat compra preferentment a IBM i T-Systems, Telefónica, Alcatel, Vodafone i un llarg etc, empreses que no tenen un particular interès en promocionar la inversió i innovació locals, sinó de vendre els seus productes i serveis creats a altres indrets.

Per altra banda, si ens centrem en la producció de software, les polítiques del govern de compra i de desplegament de programari i de sistemes no han tingut gaire en compte el paradigma del Programari Lliure, que crea un nou ecosistema en que la gestió de la producció pot fàcilment estar localitzada a Catalunya, amb la ma d’obra dispersada per tot el mon.

Què cal doncs? Queda ben patent, si com a mínim comencem a considerar el que es planteja aquí.