dissabte, 1 d’abril de 2006

El medi digital i el paradigma paradigmàtic i paradoxal

Per a Plató, el paradigma és el món de les idees, el prototip del món sensible. A la lingüística moderna, les relacions paradigmàtiques pertanyien al domini del sistema de la llengua, són virtuals i inclouen les relacions semàntiques. La paradoxa és el raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals no es pot prescindir.

La tecnologia de la comunicació no és més que un medi, una ‘interfície’ en termes de modernitat informàtica. El que ens interessa com a individus i com a societat, és la transmissió i transformació del coneixement, de l’expertesa i de l’experiència. El medi no és més que una eina per a comunicar aquest coneixement. Però, com que els sers humans som com som, els medis sovint esdevenen el centre de la nostre atenció, esdevenen un iman que no ens permet escapar de la seva atracció.

D’exemples n’hi ha molts. Prenem per cas el cotxe: l’automòbil és una eina de transport que ha creat una societat totalment diferent de la que hi havia abans de la seva invenció. Ha estat importantissim per a facilitar la mobilitat i la comunicació, i ha canviat totalment la visió que tenim del nostre entorn.

Ara bé, el cotxe no és simplement una eina de mobilitat, un medi de transport. A molts, viatjar en cotxe, a una certa velocitat, ens causa eufòria, exaltació, una verdadera ‘joie de vivre’. Veure passar pel costat cases, arbres i camps. Pujar a les muntanyes o baixar per valls i creuar ponts sobre grans rius o petits rierols. Seguir les vies del tren i rodar en paral·lel amb d’altres viatgers en el comboi. El plaer resideix en el viatge en si, o en la pròpia conducció.

Haig de reconèixer que fa temps que l’automòbil va esdevenir per a mi un objecte del desig que feia que llegia sobre ell tot el que podia, m’aturava al carrer quan veia un exemple particularment entusiasmant, i em causava tota mena de comportaments il·lògics que no tenien cap explicació racional. Vaig fer-me membre d’una associació d’automobilistes d’una marca en particular, vaig fer sortides en cotxe amb d’altres que compartien la mateixa dèria que jo. Vaig invertir-hi, o malgastar-hi, ara no ho sé, les hores i hores que, per altra banda i racionalment, estalviava en els meus desplaçaments. L’automòbil havia esdevingut, més que no pas una eina per a anar d’un punt a un altre, una paradoxa en que gestionava el meu temps, per a alguns, inútilment.

Un artista em va definir, fa un temps i a la seva manera, la diferència entre el disseny i l’art. Per a ell l'art és disseny, però sense una finalitat específica. El cotxe, doncs, havia esdevingut una forma d’art, i no simplement i específica una eina extremadament útil de desplaçament. L’auto és, en molts casos i per diverses raons per a diverses persones, un objecte del desig. I com a art, ha de considerar-se com a objecte de creació, amb el màxim respecte i estimació que es mereix tot objecte d’art.

Si observem un altre objecte de creació i d’apreciació artística, una de les set grans arts - la musica, veurem que la forma en que s’ha fet arribar als que la puguin apreciar, ha sofert diverses evolucions. Primerament, passava de boca a oïda, cantada o tocada directament amb un instrument musical. Després es va desenvolupar el solfeig, que facilitava la distribució de la creació musical, i en les seves diferents articulacions, va fer transformar-se la mateixa música que transmetia. En l’últim segle i mig, s’ha revolucionat la transmissió de la música, amb la ràdio, el disc de ‘pedra’ o resina, el de vinil, el disc compacte, i ara, el MP3. El disc no és, però, un simple medi de transmissió de la música. Ha esdevingut un objecte d’art en si mateix. Molts enyorem el vinil. Ara, amb l’arribada del MP3, hi haurà molta gent que seguirà comprant CDs malgrat la facilitat de distribució i emmagatzematge que ofereix el fitxer informàtic. El medi ha esdevingut l’objecte d’art.

Un altre exemple pot ser el llibre. El llibre dona més que no pas només la transmissió de coneixements o experiències. Qui no gaudeix de la sensació de seure en una butaca confortable o jeure en un sofà, tot passant les fulles de l’últim llibre, un plaer tàctil? S’associa amb més que no pas simplement l’adquisició de coneixement o d’il·lustració. Un llibre és, a major o menor mesura, un objecte d’art. Hi ha persones que els col·lecciona pel fet de ser el que son: uns objectes de creació, de bellesa més o menys plàstica i intel·lectual.

Però tinguem-ho clar: el llibre és, en essència pura, un medi de comunicació, una interfície de coneixement, entre el creador d’aquella obra i el seu destinatari, el lector. Forma part d’una cadena de comunicació i subministrament d’informació, d’experiència i d’il·lustració que parteix de la ment del seu autor, que flueix pels dits d’aquest, mitjançant una ploma o un teclat, una impremta, un operador logístic, un llibreter i finalment els ulls del lector, fins a la ment d’aquest.

I com totes les cadenes logístiques que ens subministren, aquesta és subjecte de millora. La tecnologia es transforma o es revoluciona. El disc de vinil ha deixat pas al CD, que està deixant pas a la seva vegada al MP3. La veu dels rondallaires va deixar pas a les tabletes d’argila, passant pel pergamí, que va deixar pas al tom manuscrit, que cedí el seu lloc a la primera impressió d’escriptures budistes el 868, i que finalment va passar al llibre imprès. Aquest no ha canviat essencialment des de que en Gutenberg va construir la primera premsa fa més de 560 anys.