diumenge, 30 d’abril de 2006

Val la pena arriscar-se a emprendre en el sector TIC?

La setmana passada vaig assistir a una “Tertúlia/Conferència” a la Sala Paranimf de La Salle, en que es feia la pregunta “Val la pena arriscar-se a emprendre en el sector TIC?”. Hi va haver unes extenses disquisicions sobre la globalització i la innovació. En Josep M. Piqué, el director del Parc Tecnològic La Salle va comentar que les empreses catalanes havien de canviar el xip i fer-se globals, preparant-se per un mon cada vegada més petit i una competència cada vegada més universal. Parlava sobre tot de l’exemple de les empreses nord-americanes localitzades a l’anomenada Silicon Valley a l’àrea de la Badia de San Francisco que es mouen pel mon, venen els seus productes i servei des de Minnesota fins a Bangkok, passant per Terrassa i Roma.

Davant d’això, vaig comentar que la majoria del volum de negoci de les empreses TIC a la coneguda Vall no és global, sinó local. És a dir, la majoria d’oportunitats de negoci a la Vall no resideixen en crear empreses globals, o amb operacions globals, sinó en participar a l’ecosistema de negoci local que hi existeix. Evidentment, una bona part de l’estructura econòmica de l’àrea es fonamenta en empreses multinacionals, i no vull plantejar que s’ignori la globalització. Però aquesta depenen de tot un entramat empresarial, tecnològic i econòmic local.

A més a més, les multinacionals globals TIC de la Silicon Valley sorgeixen d’un entorn creat fa ja més de setanta anys pel centre de recerca governamental al “Moffett Federal Airfield”, incloent el “NASA Ames Research Center”. Tot un eixam de petites empreses servien a aquestes instal·lacions militars, navals i de les forces aèries. La clau del desenvolupament en la “Silicon Valley” va ser quan es va establir el “Stanford Industrial Park” (després el “Stanford Research Park”) als anys 30, on diversos antics alumnes de la Universitat de Stanford varen crear una empresa de components per a radars militars. Després, el 1939, William Hewlett and David Packard, també alumnes de Stanford, hi varen fundar Hewlett-Packard. Les primeres empreses d’alta tecnologia es varen basar inicialment en tecnologia punta, generalment orientada al mon militar, en la que el govern estava invertint enormes quantitats de diners en la cursa armamentística dels anys 50 i 60.

Què ens diu això? Doncs que cal unes enormes injeccions de capacitat financera, aliada a la compra a escala immensa dels productes i serveis per part del comprador més important, el govern. I això és el que està passant ara? Doncs no. El govern amb el que podem comptar, el de la Generalitat, compra a les multinacionals que pràcticament no reinverteixen a la nostra economia. Oh, és clar! Obren “centres d’excel·lència”, però si mirem el que realment fan aquí veurem que és inversió en operacions comercials. El Centre de Tecnologies i Telecomunicacions, la central de compres tecnològiques de la Generalitat compra preferentment a IBM i T-Systems, Telefónica, Alcatel, Vodafone i un llarg etc, empreses que no tenen un particular interès en promocionar la inversió i innovació locals, sinó de vendre els seus productes i serveis creats a altres indrets.

Per altra banda, si ens centrem en la producció de software, les polítiques del govern de compra i de desplegament de programari i de sistemes no han tingut gaire en compte el paradigma del Programari Lliure, que crea un nou ecosistema en que la gestió de la producció pot fàcilment estar localitzada a Catalunya, amb la ma d’obra dispersada per tot el mon.

Què cal doncs? Queda ben patent, si com a mínim comencem a considerar el que es planteja aquí.

dijous, 27 d’abril de 2006

Benvolgut Sr. Guardans

De veritat, no entenc les vostres prioritats: al vostre blog, l'últim tema a data d'avui és un atac a ERC i els seus mètodes de finançament.

Tal com diu vostè al mateix artícle... Hi ha coses que “toquen”, i coses que “no toquen”. I avui precisament toca una clara posició crítica vers la votació, i particularment la postura d'en Alejo Vidal-Quadras, contra la nostra llengua i la defensa d'aquesta en l'àmbit que li correspon a vostè, el Parlament Europeu. No es tracta de que ens "preocupi més el que passi a Kósovo o la successió de Tony Blair que els problemes de casa nostra". Aquest sí és un problema de casa nostra a Europa!

divendres, 21 d’abril de 2006

Crisi? Quina crisi?

Molts veuen en el nomenament d’en Xavier Vendrell com un fort cop i desafiament d’Esquerra a en Maragall. Però, “a río revuelto, ganancia de pescadores”: l’enrenou del nomenament d’en Vendrell amaga la guerra freda que existeix entre els “clans” del PSC, particularment quan el propi partit del President li neguen la potestat de canviar el seu govern quan li sembla. Ara, els hi ha fet un “moc” als seus contrincants al partit, decidint la renovació ara, abans del Referèndum per l’Estatut, fent fora en Rañé i deixant-se “imposar” en Xavier Vendrell, que li va molt bé com a “cortina de fum”. Està clar que ERC s’ha marcat un tant, però en Maragall també ha aprofitat per a llençar un guant de desafiament als Montillistes.

dissabte, 1 d’abril de 2006

El medi digital i el paradigma paradigmàtic i paradoxal

Per a Plató, el paradigma és el món de les idees, el prototip del món sensible. A la lingüística moderna, les relacions paradigmàtiques pertanyien al domini del sistema de la llengua, són virtuals i inclouen les relacions semàntiques. La paradoxa és el raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals no es pot prescindir.

La tecnologia de la comunicació no és més que un medi, una ‘interfície’ en termes de modernitat informàtica. El que ens interessa com a individus i com a societat, és la transmissió i transformació del coneixement, de l’expertesa i de l’experiència. El medi no és més que una eina per a comunicar aquest coneixement. Però, com que els sers humans som com som, els medis sovint esdevenen el centre de la nostre atenció, esdevenen un iman que no ens permet escapar de la seva atracció.

D’exemples n’hi ha molts. Prenem per cas el cotxe: l’automòbil és una eina de transport que ha creat una societat totalment diferent de la que hi havia abans de la seva invenció. Ha estat importantissim per a facilitar la mobilitat i la comunicació, i ha canviat totalment la visió que tenim del nostre entorn.

Ara bé, el cotxe no és simplement una eina de mobilitat, un medi de transport. A molts, viatjar en cotxe, a una certa velocitat, ens causa eufòria, exaltació, una verdadera ‘joie de vivre’. Veure passar pel costat cases, arbres i camps. Pujar a les muntanyes o baixar per valls i creuar ponts sobre grans rius o petits rierols. Seguir les vies del tren i rodar en paral·lel amb d’altres viatgers en el comboi. El plaer resideix en el viatge en si, o en la pròpia conducció.

Haig de reconèixer que fa temps que l’automòbil va esdevenir per a mi un objecte del desig que feia que llegia sobre ell tot el que podia, m’aturava al carrer quan veia un exemple particularment entusiasmant, i em causava tota mena de comportaments il·lògics que no tenien cap explicació racional. Vaig fer-me membre d’una associació d’automobilistes d’una marca en particular, vaig fer sortides en cotxe amb d’altres que compartien la mateixa dèria que jo. Vaig invertir-hi, o malgastar-hi, ara no ho sé, les hores i hores que, per altra banda i racionalment, estalviava en els meus desplaçaments. L’automòbil havia esdevingut, més que no pas una eina per a anar d’un punt a un altre, una paradoxa en que gestionava el meu temps, per a alguns, inútilment.

Un artista em va definir, fa un temps i a la seva manera, la diferència entre el disseny i l’art. Per a ell l'art és disseny, però sense una finalitat específica. El cotxe, doncs, havia esdevingut una forma d’art, i no simplement i específica una eina extremadament útil de desplaçament. L’auto és, en molts casos i per diverses raons per a diverses persones, un objecte del desig. I com a art, ha de considerar-se com a objecte de creació, amb el màxim respecte i estimació que es mereix tot objecte d’art.

Si observem un altre objecte de creació i d’apreciació artística, una de les set grans arts - la musica, veurem que la forma en que s’ha fet arribar als que la puguin apreciar, ha sofert diverses evolucions. Primerament, passava de boca a oïda, cantada o tocada directament amb un instrument musical. Després es va desenvolupar el solfeig, que facilitava la distribució de la creació musical, i en les seves diferents articulacions, va fer transformar-se la mateixa música que transmetia. En l’últim segle i mig, s’ha revolucionat la transmissió de la música, amb la ràdio, el disc de ‘pedra’ o resina, el de vinil, el disc compacte, i ara, el MP3. El disc no és, però, un simple medi de transmissió de la música. Ha esdevingut un objecte d’art en si mateix. Molts enyorem el vinil. Ara, amb l’arribada del MP3, hi haurà molta gent que seguirà comprant CDs malgrat la facilitat de distribució i emmagatzematge que ofereix el fitxer informàtic. El medi ha esdevingut l’objecte d’art.

Un altre exemple pot ser el llibre. El llibre dona més que no pas només la transmissió de coneixements o experiències. Qui no gaudeix de la sensació de seure en una butaca confortable o jeure en un sofà, tot passant les fulles de l’últim llibre, un plaer tàctil? S’associa amb més que no pas simplement l’adquisició de coneixement o d’il·lustració. Un llibre és, a major o menor mesura, un objecte d’art. Hi ha persones que els col·lecciona pel fet de ser el que son: uns objectes de creació, de bellesa més o menys plàstica i intel·lectual.

Però tinguem-ho clar: el llibre és, en essència pura, un medi de comunicació, una interfície de coneixement, entre el creador d’aquella obra i el seu destinatari, el lector. Forma part d’una cadena de comunicació i subministrament d’informació, d’experiència i d’il·lustració que parteix de la ment del seu autor, que flueix pels dits d’aquest, mitjançant una ploma o un teclat, una impremta, un operador logístic, un llibreter i finalment els ulls del lector, fins a la ment d’aquest.

I com totes les cadenes logístiques que ens subministren, aquesta és subjecte de millora. La tecnologia es transforma o es revoluciona. El disc de vinil ha deixat pas al CD, que està deixant pas a la seva vegada al MP3. La veu dels rondallaires va deixar pas a les tabletes d’argila, passant pel pergamí, que va deixar pas al tom manuscrit, que cedí el seu lloc a la primera impressió d’escriptures budistes el 868, i que finalment va passar al llibre imprès. Aquest no ha canviat essencialment des de que en Gutenberg va construir la primera premsa fa més de 560 anys.

Ciutadans de Catalunya

Simpatitzo amb el fet de que no us trobeu representats per cap dels partits al Parlament de Catalunya, ja que fa anys que també he esperat que algú hi parli fidelment en nom meu. Ara bé, no puc estar d’acord amb la vostra afirmació de ser "no-nacionalistes".

Tot ser humà sent una afinitat amb un o més grups de semblants. Ens identifiquem amb els membres del nostre grup social. Aquest pot ser compost per les persones que treballen amb nosaltres en una empresa, en un ram o en un projecte polític, els socis del nostre club d’escacs o de petanca, els partidaris d’un o d’altre club de futbol, o evidentment els que s’identifiquen amb una nació o una altra, encara que aquesta 'nació' sigui 'el món' (com a la ciutadania del món que alguns del signants del vostre Manifest professen). És una part intrínseca de la condició humana.

Quan al terme 'nacionalista', actualment tant menyspreat, voldria plantejar la qüestió: què és una nació?

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, tant bona referència com qualsevol altra, més encara quant la definició és gairebé idèntica en d’altres referents, la nació és:

Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificats, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, porta a voler-se dotar d’institucions polítiques fins a constituir-se en estat.

Evidentment, tant Espanya com Catalunya es poden trobar identificats en aquesta descripció. Aquells catalans que voldrien portar aquesta descripció 'al límit' es poden titllar de 'nacionalistes' (o sobiranistes o independentistes). Als espanyols, és clar, no els cal.

Però els 'espanyols', així com els 'francesos', els 'britànics', etc., no deixen de tenir aquests sentiments d’afinitat amb aquells vincles culturals i d’estructura econòmica a les seves comunitats, tot i que el concepte sí s’ha dut 'al límit'. Per tant, el sentiment que tenen és, en efecte, de 'nacionalisme'.

Vostès, com a grup i com a individus, heu expressat claríssimament la vostra afinitat (que no es troba corresposta al parlament de Catalunya) per la nació espanyola, i per tant, heu fet un manifest nacionalista, fet el qual desqualifica la vostra declarada aversió pel nacionalisme, ja que vostès n’heu fet evident projecció, tant en el Manifest com en els diversos articles, alguns de prou virulents, que s’han publicat a la premsa amb l’autoria de certs signants del mateix Manifest.

Aquesta virulència, o violència, sí que no hauria de tenir lloc a la nostra societat i política, i molts dels ciutadans de Catalunya estem farts de veure com es menysprea als que tenen opinions alternatives i diferents, com qual televisió escombraries. El menyspreu que he llegit i/o escoltat a diversos dels signant del Manifest no és de rebut per a molts de nosaltres. L’actitud dels demés no excusa el bon quefer que s’esperaria d’uns intel·lectuals del segle XXI.

Sigueu honestos, doncs, i declareu-vos 'nacionalistes espanyols'.

Cremar la bandera espanyola?

Si vols fer un gest simbòlic, no cremis la bandera espanyola: renta la Senyera!

Radicals lliures

La idea que es té d’un radical és que és un ingenu, un il·lús, un innocent, i generalment un idiota imbècil. No serà més aviat algú que estima tant el seu país, potser més que la resta de nosaltres, que es sent més pertorbat i esverat que els altres quan veu que es corromp i es perverteix?

El radical no és pas un mal ciutadà que s’equivoca, sinó un bon ciutadà que desespera.

Ja comencem bé!

Acabo de crear aquest blog, i fidel als meus principis, he volgut treure'n lucre immediatament. Però aquesta gent de Google no contempla el meu idioma, i per tant no puc crear un compte AdSense! Si puc configurar la data i l’hora en català, perquè no la resta de les configuracions?

I després diuen que el català està envaint el mon! Que ocupa el lloc del castellà! Pobre de nosaltres.